08 d’octubre 2008

uncentnoranta



Com diu un molt bon amic:

"Il problema non è la caduta...ma l'atterraggio "



7 comentaris:

Àngel_13 ha dit...

Jo no crec que el pitjor sigui l'aterratge... Sempre pots trobar-te un matalàs, agafar-te a una branca, caure a l'aigua... Però el més complicat és tornar a pujar la muntanya, arribar un altre cop allà d'on vas caure, i una mica més...
Saps què? No me'n recordo de les meduses... :-/
Però sí del dia que vas venir a entrenar!! Em va fer molta il·lusió... Llàstima que no estiguis aquí per continuar... :D

proudemax ha dit...

En serio no ho recordes?

Un dels molts dies que no podíem sortir a la mar, anàvem a nedar a la platja de més a prop dels Griells. Tu anaves per sota i jo et cobria per dalt fins la boia, però un dia no hi vam poder arribar pq ens van rodejar quaranta mil meduses! Les vam anar apartant amb les mans i vam tornar a la platja i au que aquí no ha passat res.

Tornaria a passar aquells dies allà sense pensar-m'ho dos cops eh! :)

Àngel_13 ha dit...

Doncs em dec estar fent vell... Recordo que anàvem a nedar allà als Griells, però de les meduses no... Potser em van picar i el verí em va afectar la memòria... Ara ho entenc tot? :D

Sí, jo també ho repetiria! Van ser unes campanyes força curioses, gastant el temps mentre el mar no ens deixava treballar!

Mozartiano ha dit...

Sens dubte sota l'aigua sempre pasen coses. I a sobre també. Certament la ciència uneix les persones i les persones disfruten de fer la ciència.
Que meravellosa és la vida; i encara que caiguis, aterris, t'agafis a una branca... Ultimament em ve al cap que l'art de viure és la capacitat de pintar la vida de molts colors. I que sense els lletjos no hi ha els bonics; i que els bonics també poden ser lletjos; i que els lletjos poden arribar a ser molt bonics; i que... Encara que a vegades em costa d'entendre, tot és molt més bonic del que sembla malgrat ho veiem fosc.
Flor felicitat. Flor de vida. Flors... Tot això m'ho va ensenyar la Mercè. Quina gran dona.

P.D: sento valsos tristos... però son valsos lents i bells. Es mouen com el mar i també hi ha moltes meduses. Aquestes, però, no piquen.

proudemax ha dit...

Estimat àngel, espero que almenys recordis Ultramort. He dit (i braç).

Apreciat mozartiano alt,

per sort encara no veig res fosc. Ni de lluny. No puc sentir-me malament encara que ho intenti i encara que la situació sigui tirant a desfavorable. No tinc motius per no ser una flor feliç. Encara em queda molta pintura, i poques ganes de comprar dissolvent.

Espero que a tu et passi el mateix. Ho espero per que n'estic convençuda.
Un dia pintem junts. Va, em demano els plastidecor, vols uns Dacs?

Mozartiano ha dit...

Pintem, pintem!!! I de color negre també, que és bonic.

La foscor no em desagrada gens ni mica i a voltes m'hi submergeixo.

A veure... haurem de sincronitzar agendes...

proudemax ha dit...

La foscor és necessària, i el negre m'encanta, així que pintem!