29 de desembre 2008

doscentdotze


Hi ha llibres.

Llibres que tenen històries.

I històries que no hi són als llibres.


No hi són per què resulta impossible explicar-les només des d’un punt de vista.


Són les que es construeixen a trossets de mirada de calidoscopi d’algú que duu uns vidres rosa brillant enganxats a la retina. Com aquella noia que ara mateix està intentant desembussar la pica de la cuina i mira a càmera girant el cap cap a la dreta sense deixar de manxar el desembussador, amb un posat de “no entenc res”.


Li regalima la suor pel front i es pregunta per què no pot deixar de fer aquell gest tan estrany i pestilent de desembussar. Talment com si fos un encanteri. Talment com si pensés que no pot decidir deixar de treure la merda de dins la pica.


El problema és que fa massa temps que es va fer les incrustacions dels vidres a la retina i ara ja formen tan part del seu dia a dia, que de vegades oblida que un cop, no els hi va dur.


Segueix desembussant.



Per la finestra, un grup de deu persones vestits igual amb armilles negres, i agrupats amb una corda que els manté a tots units, li tiren una foto Polaroid. Una cada un.


Entren a la cuina mig trepitjant-se els uns als altres, sense separar-se, com si fossin una colònia de pingüins parlant un idioma estrany. Segur que Eslovè.


La noia no se n’adona de la incursió i segueix manxant i mirant a càmera. Aquest cop, però, a més, duu un calidoscopi enganxat a cada ull i gira el cap a dreta i esquerra com si fos un pèndol del revés.


El grup de pingüins-persona, darrera la noia, es comporten com uns periodistes dels anys vint. Tots ells intenten que la foto que agafi la noia, sigui la seva.


Però ella segueix mirant a càmera i girant el cap amb els calidoscopis als ulls i els vidres a la retina i les mans al desembussador i el cap “irgendwo”.


“És que s’hauria de veure, aquesta noia! S’hauria de veure!!”, murmuren tots entre ells, els home-pingüins-periodistes, ara en croat, és a dir: “Je da bi vidjeli ovu djevojku! Treba vidjeti!”.


El pot de la Sal s’ho mira i creu que veu visions. La formiga de damunt del pot de la Sal, que diu que mai té temps, remuga en veu alta per que s’ha deixat l’entrepà a casa, i té gana, i aquella noia no està cuinant i no pot esgarrapar res. Així que decideix esperar damunt del pot de sal.


Just llavors truquen a la porta, i quan el germà gran de la noia va a obrir, no hi ha ningú.


Sol passar, això, últimament en aquella casa.


Truquen, però no hi ha ningú. Sona el telèfon i després del “digui” els deixen amb la paraula a la boca.


El cas és que el germà, quan torna d’obrir la porta, passa per la cuina, esquiva els homes-pingüins-periodistes, i com si res es serveix un suc de la nevera. I com si res, li diu a la noia: “Fins que no mengis enciam, no podràs de deixar de desembussar”.


“Enciam?”, diu la formiga.

“Agafa la meva! La meva foto! Uzmi moju sliku! La meva foto! Vidite!!”

I el pot de sal que no sap on mirar.


I la noia que de cop s’atura i mira cap endavant. Segueix amb els calidoscopis als ulls però ja no mou el cap. Ja no desembussa.


“Un moment”, es diu, “si no em moc, això tampoc es mou”.


S’ho repeteix en romanès, per donar-se credibilitat:

“Dacă nu am misca, nu misca.”


En aquell moment, la formiga desisteix i prefereix tornar a casa a buscar l’entrepà. Els homes-pingüins-periodistes fan silenci i observen la noia. Es miren entre ells.


Sense dir res es diuen que ja no hi tenen res a fer, allà. Marxen com poden movent-se aleatòriament entre ells sense separar-se, però aquest cop en silenci.


El germà, que ja fa estona que s’ha acabat el suc, està assegut al wàter del pis de dalt a punt d’eixugar-se el cul.


La noia torna a dir: “Dacă nu am misca, nu misca.”


Es fa fosc a l’escena i baixa el teló.

El públic aplaudeix.

Torna a pujar el teló.

Els actors saluden, el públic segueix aplaudint.

Torna a baixar el teló.

Algú explica un acudit i ningú riu.

El públic xiula des de fora mentre els actors se’n van als camerinos.


Allà la noia se sent marejada. Sense els maleïts calidoscopis s’hi està sens dubte millor, però no hi ha tants colors. No hi ha tants colors...


Creu que ho ha decidit. Deixarà l’obra. En breu. Deixarà l’obra i demà mateix trucarà per demanar hora per treure’s els vidres dels ulls. Mai s’havia implicat tant en una obra de teatre. És la que ha viscut més i durant més temps, la que ha interpretat millor, i la que l’ha fet viure una mica menys de veritat.


“Dacă nu am misca, nu misca.”






El que no sap ningú, és que un cop ja operada, i amb un altre guió per estudiar sota el braç, continua portant un dels dos calidoscopis a la bossa. Sempre. Allà on va.




Imatge extreta del Sant Google.

"Irgendwo" en alemany vol dir "algun lloc".