TRIANGULA'M

La nena del logopeda.

2011-10-12T07:33:00.004+01:00

Efectivament: em quedo afònica.

Això fa que setmana rere setmana visiti puntualment el millor logopeda del món. O això vull creure.

I en realitat no arribo puntual. Arribo una mica abans. El primer dia sense voler; els altres expressament.

I és que m'espera l'Eva. Una nena de rialla panoràmica, d'ulls desperts, i que no sap pronunciar la "egge". Et mira als ulls, et diu hola com et dius, què fas, on vius, perquè vens, de què treballes, i tot en la mateixa frase. De cop i volta una marrec de set anys interessant-se sincerament amb la "maduresa" d'algú adult.

No perd el somriure i em regala més preguntes. Es veu segura de sí mateixa. No li fa por res. I llavors ho entenc. O millor dit, m'emociono. O potser no ho entenc del tot.

Amb la mateixa tranquil·litat i alegria amb que m'explica que avui ha berenat coca, m'ensenya un dibuix que ha fet al cole. Mira, aquest és el meu pare que no és el meu pare, que és d'acollida, el meu germà d'acollida, i la meva mare d'acollida que es va morir a l'agost.

I somriu.

Me la miro.

Sí, va anar a comprar, i se li va parar el cor i ara ja no hi és... mira...

I somriu.

És un somriure d'enteniment. De "quines coses, eh?".

Em deixa glaçada.

M'explica que se l'estimava molt, que era molt maca i que l'havia cuidat molt bé. Millor que les altres mares d'acollida. Però que mira, que ara ja se n'ha anat. I que ara estava amb el pare d'acollida que resultava que estava molt trist perquè s'estimaven molt. I el seu germà també estava molt trist i ella mirava d'animar-los.

No podia deixar de mirar-la fixament. "Wordless", que en diuen.

Me la vaig imaginar amb aquest posat de nena i d'adulta, donant-los forces a tots a través d'uns fils que no es veuen.

Amb set anys de vida ja ha viscut amb vàries famílies, als seus "pares de veritat" només els pot veure un o dos cops al mes, se li ha mort la persona que l'ha cuidada millor, i ho accepta. I somriu. I mira als ulls. I s'esforça per pronunciar bé la "egge" perquè sap que pot fer-ho millor. I té el somni de ser infermera, i les ganes de complir-lo. Creu en ella. S'interessa per tot. Somriu també amb els ulls.

S'ha convertit en la meva mestra particular.

Ja tinc ganes que sigui divendres.

*foto gentilesa del Sr. Google.

elmur.net strikes again

2011-03-09T16:11:00.002+01:00

Fa temps que faig vídeos com aquest per elmur.net

És un projecte de vídeos col·lectius per a fer projeccions que s'estan fent arreu del món. És una realitat gràcies al Col·lectiu Triple Zeta i la Fundació Ferreruela-Santfeliu.

Se'ls pot votar aquí com a millor iniciativa en uns premis de TVE. Totes les votacions que vulgueu els dies que vulgueu (crec).

Si voleu donar-los-hi suport... moltes gràcies!

VÍDEO PER A HEWEL

2011-01-02T18:49:00.000+01:00

HOMES FETS A MIDA

2010-08-23T23:17:00.002+01:00

Això és el que sembla que intenti vendre aquest aparador que vaig retratar fa més d'un any a München.

Homes fets a mida, que no s'encongeixen.

Homes fets a mida, que no canvien de color quan els rentes.

Homes fets a mida, que no es descoseixen.

Homes fets a mida, que no gasten velcro.

Homes fets a mida, que ja començo a semblar el disc de la Beth.

Me'n vaig enamorar.

De l'aparador, no dels homes fets a mida que encara no he anat a buscar.

Vaig perdre el tiquet per recollir-los.

Si algú el troba, "razón aquí".

SEGURETAT DE BON MATÍ

2010-08-10T23:02:00.001+01:00

ENAMORAR-SE DEU SER AIXÒ

2010-07-27T17:15:00.000+01:00

APRENDRE A OBSERVAR

2010-07-27T17:04:00.001+01:00

ENCARA QUE ES PENJI D'UN FIL

*gatet fet per a la Roser!

PER FI HE ENTÈS PERQUÈ LI'N DIUEN

2010-07-05T21:26:00.000+01:00

"COMIDA BASURA"

UN KOALA AL MEU PLAT,

2010-07-05T21:20:00.000+01:00

O LA DEPENDÈNCIA DEL PUNT DE VISTA

COMPARTIR EL REIALME...

2010-07-05T21:16:00.003+01:00

PER A QUE SE'T PUGIN A LA TEULADA...

SENTIR-SE EL REI DEL MÓN

2010-05-26T10:29:00.003+01:00

I QUE ELS DEMÉS HO SAPIGUIN

COM TENIR UNA TRIPLE CASA

2010-05-12T07:36:00.000+01:00

I SENTIR-SE EL REI DEL MÓN

M'HE QUEDAT PARADA

2010-05-08T18:06:00.002+01:00

I PER PARAR

*casa el Pol, la Guàrdia Pilosa

ELLES TAMBÉ ESPEREN*

2010-05-08T17:54:00.002+01:00

* casa el Pol, la Guàrdia Pilosa

PUNTS

2010-04-25T18:02:00.001+01:00

DE VISTA*

*vaig pintar el quadre abans no sortís el cd de Standstill, que consti! :)

ELS MEUS REGALS DE SANT JORDI

2010-04-24T10:29:00.001+01:00

ENCARA NO SÉ QUINA ÉS EL LLIBRE, I QUINA LA ROSA

DE VEGADES SE'M QUEDA CARA D'OU FARRAT

2010-04-22T18:20:00.001+01:00

En Milan...

2010-03-27T18:20:00.003+01:00

"Jeder Schüler kann in der Physikstunde durch Versuche nachprüfen, ob eine wissenschaftliche Hypothese stimmt. Der Mensch aber lebt nur ein Leben, er hat keine Möglichkeit, die Richtigkeit der Hypothese in einem Versuch zu beweisen. Deshalb wird er nie erfahren, ob es richtig oder falsch war, seinem Gefühl gehorcht zu haben."

(Die unerträgliche Leichtigkeit des Seins, Milan Kundera)

EL MAQUINISTA QUE, AL CAP I A LA FI, UN DIA

2010-03-27T11:34:00.002+01:00

De petit no li agradava el pa amb vi i sucre. Ni anar en bicicleta. Ni tirar pedres al riu. Ni jugar a pilota. Ni fer sorollets onomatopeics per explicar les coses. Ni amagar-se per espiar fent veure que era un agent secret. Ni ser un nen.

El que li agradava era observar tothom i imaginar què podria estar fent si no estigués allí. I així li passaven els dies de sol i els de pluja, els de vent i boira, els elèctrics i els de color vermell. Solia asseure's al porxo de casa o a la gespa del pati, i, de tant en tant, sota la petició d'algun adult, jugava amb altres nens perquè tocava. Però com que ell sempre hi era de manera absent, els altres se n’adonaven i acabaven assenyalant-lo.

Això tampoc li agradava. Ni li molestava. Es podria dir que va acabar sent-li indiferent.

Un dia, la seva germana petita de sis anys, segurament quan una aranya al Nepal va atrapar per primer cop un mosquit a la xarxa, va decidir asseure’s a parlar-hi. Ella sempre s’havia pensat que era una princesa que havia nascut en la família equivocada. Li agradava dur un estel de color rosa llampant als cabells perquè creia que era una corona secreta. Creia que un dia l’estel faria que la rescatessin i se l’emportessin al castell que sempre havia estat seu.

Com que de tot això n’estava molt convençuda, tenia el posat que tenen els que saben la veritat. S’ho mirava tot amb la tendresa i compassió dels que han entès. De fet, segons ella, tothom vivia en la ignorància, i això li donava prou perspectiva com per veure, entre molts altres detalls, que el seu germà no lluïa.

“Com és que mai vols jugar amb mi?”, li va demanar amb els ulls brillant.

A ell li va sobtar la pregunta. Van quedar mirant-se fixament durant molta estona. Observant-se. Sis anys d’experiència innocent qüestionaven els vuit anys d’existència de l’altre.

“Si jo fos un príncep secret, segur que sí que hi jugaria”, va respondre-li finalment. Ella va contestar que “és clar”, i es va allunyar fent saltirons.

Aquella pregunta se li va anar apareixent intermitentment al llarg dels anys. Quan anava al cinema per anar-hi, quan provava la cervesa per provar-la, quan li creixia el pèl al pit i es mirava al mirall i no s’agradava, quan tossia després de fumar tabac, i quan pensava en aquella noia que, una mica com ell, també vivia distant.

Pensava en ella quan s’asseia vora el seu lloc predilecte: les vies del tren. Eren una guia. Un camí marcat. I la gent hi passava. Li agradava molt reflexionar-hi i, sobretot, veure que ell ho podia observar des de la tranquil·litat més absoluta. Això últim, però, alhora el turmentava.

Quan va arribar el dia que es va haver de guanyar la vida, va decidir fer-se maquinista. Estaria sobre el “seu” lloc i a més ell duria el rumb. No ben bé el de la seva vida, però un rumb, al cap i a la fi.

Passats uns anys de fer el mateix trajecte, l’endemà del dia que segurament algú, en una cabana del Nepal, es va fer el primer petó, es va començar a avorrir. Se li havien acabat els recursos per imaginar què podria estar fent si no estigués fent allò. Es va quedar en blanc. O lila. O més aviat marró.

Va estar uns dies treballant sense ser-hi. Preocupat per com podria continuar amb la seva feina a partir d’aquell moment.

Va ser així com un dia va recordar el que li havia dit en una altra ocasió la seva germana quan ja tenia nou anys: “T’hi has fixat, que la gent, de vegades, fa coses estranyes?”.

“Efectivament”.

I va començar a pensar que potser no seria mala idea instal·lar una càmera en un dels vagons i observar tothom durant els trajectes. Potser hi trobaria algun indici d’originalitat o vulgaritat, algun indici d’algú que com ell cregui en el “tots-són-iguals-menys-jo-i-a-sobre-tots-pensem-el-mateix”. Algun indici d’alguna cosa, al cap i a la fi.

“Si més no, em distrauré”.

Als quinze dies ja havia muntat l’artefacte amb l’ajut d’un veí d’aquells a qui la gent acut per fer exactament aquest tipus de coses. Li era ben bé igual que això estigués permès o no. Era la única sortida que veia per poder seguir fent “el mateix” que fins ara.

Va estar-se observant el mateix vagó uns set anys. Potser una mica més. Potser una mica menys. Al principi s’ho mirava de reüll, com fent veure que les imatges no les tenia a la vora. A la dreta. En blanc i negre. En continu moviment.

Es forçava a focalitzar endavant i obviar aquella pantalla; però en el fons aprofitava qualsevol botó que hagués de prémer per passar-hi la vista.

A poc a poc, aquells bocins de quotidianitat l’anaven absorbint cada cop més. El feien imaginar moltes vides. El feien seguir la mirada d’aquella vella que els dimecres guaitava per la finestra, el feien sentir de lluny el nen que plora aferrat a la seva mare, anar en la bicicleta dels excursionistes que mai acaben de trobar un lloc prou còmode per estar-se, el feien sentir desig per la noia maca, enveja del que l’abraça, curiositat pel que hi ha dins aquell maletí. El feien sentir, al cap i a la fi.

Va donar voltes a aquesta idea durant un temps. Un temps en el qual a dotze estances del Nepal, dotze monjos calbs obrien els ulls alhora cada matí.

Així que el següent pas va ser imaginar-se què seria interaccionar amb aquelles imatges.

Es preguntava si el gos gran que a les vuit del matí sempre lluita contra el seu amo per pujar al tren, l’oloraria quan passés a prop seu. Si el bordaria o si mouria la cua, o si, senzillament, no faria res.

També s’imaginava què passaria si fes veure que llegeix un llibre mal folrat amb paper de diari i decidís estripar-ne una pàgina i, acte seguit, una altra. Li agradava pensar que la senyora embarassada li donaria les gràcies quan li cedís el seu seient. Li venia de gust posar-se a tossir molt fort amb una mà recolzada a la paret i mirar tothom com demanant ajuda o clemència.

Sentia una curiositat immensa per saber com canviaria la realitat del vagó i, sobretot la seva, si un dia decidís interactuar-hi.

Això, encara el feia sentir més.

El dia que va arribar a aquella conclusió era mitja tarda, i dos nens del Nepal feien volar un estel mirant-se amb cara de complicitat. Volia sortir a tallar-se el cabell ben curt i a comprar vi blanc per poder brindar per ell i les seves percepcions. Fins i tot va trucar la seva germana per demanar-li com li anava pel seu castell que era aquell tercer segona del centre.

Se’l veia brillar, havia pres una decisió.

L’endemà al matí es llevaria, i, per començar, ja no li caldria pentinar-se. Això ho trobava excels. Quan arribés a la cabina, desconnectaria la càmera aproximadament per sempre. Gaudiria de fer el recorregut com fa uns anys enrera, ell sol i la via, ell sol i la via, ell sol i un túnel, ell sol i la via. En gaudiria molt. Fins a l’hora de plegar. Llavors baixaria de la cabina per fer el canvi de torn fins l'endemà i agafaria aire. Es miraria l’andana i trauria l’aire. Guaitaria un moment aquell núvol que de ben segur al Nepal no veia ningú i, per primer cop, pujaria al seu tren.

Segur que aquell vagó no seria com ell l’havia vist a través del blanc i negre. Segur que no hi trobaria un primer petó. Ni aranyes, ni monjos, ni nens jugant amb estels. I des del cim del món ningú el podria veure mentres s'asseu entre la gent que durant tant de temps havia observat. Tampoc se l'imaginarien sentint que havia pogut fer-ho.

Segur que no. Però aquest cop, almenys, ell ho viuria des de dins. Al cap i a la FI.

ESTENDRE LA ROBA

2010-03-12T18:34:00.002+01:00

(o com dibuixar un arc de Sant Martí en 3D)

TRI

2010-03-10T18:24:00.001+01:00

TRES ULLS VEUEN MÉS QUE DOS

(AVIAM SI ÉS VERITAT)

MANGUITOS

2010-03-03T00:20:00.002+01:00

Sense llibertat, ni risc, potser sí que és cert que no val la pena, oi?

Buscant un article...

2010-02-25T18:05:00.002+01:00

...aaaaaai!!! casi!!!! :)

Ara va de sang

2010-02-23T22:13:00.001+01:00

Dents

2010-02-10T08:40:00.000+01:00

Viure aquí

2010-02-10T08:38:00.000+01:00

Capses de sabates, finestres.

2010-02-10T00:40:00.001+01:00

Que sí, que regals de bon matí.

2010-02-10T00:36:00.001+01:00

Quan les cortines fan regals.

2010-02-09T07:19:00.000+01:00

SEGUEIXO ENAMORADA

2010-02-09T07:12:00.000+01:00

De les meves teulades, és clar.

CROCO

2010-02-09T07:07:00.003+01:00

Entrar al labavo i trobar-se aquest entranyable habitant.

Batejar-lo com a Croco.

Educar-lo com Déu mana.

Que no vulgui ser Cristià i que el que mana Déu li porti fluixa.

Cagar-se en tot.

Gastar el paper de wàter.

Deixar de tenir habitant entranyable al labavo.

Ja m'ho va dir algú, que les granotes també poden volar.

2010-01-14T10:04:00.002+01:00

ho dic de debò!

2009-12-24T00:11:00.002+01:00

LAB

2009-12-20T21:02:00.004+01:00

Porto quatre anys rodejada d'aquest art.

L'AMANT INVISIBLE

2009-12-05T01:29:00.006+01:00

(o quan existeix)

(o com les històries es re re repeteixen i no pots ni girar-los l'esquena)

III

(o "regocijo")

(o buscar per buscar)

NO ÉS D'UN INCUNABLE

2009-11-17T23:49:00.005+01:00

D'acord.

I ara què faig?

De debò que no és de cap incunable, ni de cap calculadora Casio.

No l'és.

És d'un jersei (i/o llarsé) de vint euros.

...que en Ralph ens agafi confessats...

Si algú té alguna idea, serà benvinguda!

elmur.net 2 !!

2009-09-18T11:02:00.001+01:00

Segon vídeo per www.elmur.net !

(el gat és un nin de drap que vaig fer per la Maria Coma... toma cameo!)

elmur.net

2009-09-17T11:53:00.004+01:00

Doncs resulta que la Marie té un projecte:

www.elmur.net

Tothom qui vulgui pot fer vídeos amb el tema "la consciència" i aquests seran projectats en vàries parets del món.

A més, si et fas usuari (és gratuït), pots fer les teves pròpies llistes de reproducció de vídeos i projectar-los allà on vulguis!

És molt interessant!

POT UN MUR SER UNA PORTA?

A dalt podeu veure el (primer) vídeo que he fet!

He pogut col·laborar amb el MALALLETRA!!!!

2009-06-11T18:27:00.006+01:00

Avui he rebut aquesta preciositat a casa.

Un KIT ATRAPASOMNIS, un llibret LLETRAPETITA de SUEÑOS, un cd NON NON amb cançons de:

ELS AMICS DE LES ARTS
VERDCEL
ALBERT JORDÀ
ÒSCAR BRIZ
XAVIER BARÓ
(((j)))
CESK FREIXAS
NARCÍS PERICH
ALBERT PALOMAR
FIRST AID KIT
ROGER BENENT amb LLOC-NO LLOC.

I dins el fanzine... un dibuix meu!!!
Encara que no es llegeixi bé... és el de la dreta!

POLLO

2009-06-10T16:02:00.002+01:00

Avui he montat un pollo.

Esto es lo que es.

2009-06-09T19:52:00.003+01:00

La evolución conductivista es quitar el rollo de papel de wàter del porta-rollos para limpiarse el culo.

Abril 2mil9, gavines de Travemünde, Alemanya.

2009-06-08T09:45:00.003+01:00

PER MOLTS ANYS ALBA!

acrílic

2009-06-05T08:36:00.003+01:00

Avui m'he creuat amb un gos que tenia canes.

"Òstia!", he pensat, " "canes" en castellà és "perros", i en francès, un festival de cinema".

Però no creguin que això m'ha ocupat més de mig segon.

Cada dia, al mateix banc on el gos d'avui estava lligat, a les tardes, s'hi asseu un vellet que saluda tothom.
"Bona tarda!"
"Bona tarda..."

Indiscutiblement, si el vellet tingués algun cabell negre, se'n diria cana.

I em demano pel temps. No el de pluja. No el de veremar. No el de crisi. El temps del temps. Die Zeit.

El temps de vegades es para. Ho sé. Es para. A mi se'm va parar tres mesos seguits, va ser tota una aventura. No. Va ser una ex-periència. No. Va ser descomunal.

M'ho havien explicat algun cop la reina rossa i el gegant dels geganters. N'havíem parlat. També amb "el aventurero que migra" n'hem parlat sovint. Sí.

Al gegant dels geganters li vaig regalar una màquina del temps fa uns anys i li va fer molta il·lusió, la va fer anar un any sencer. Potser una mica més. A "el aventurero que migra" li vaig regalar una brúixola. Del temps, també. Del temps d'oblidar, bàsicament.

Jo em pensava que en trobaria alguna per mi, de brúixola d'oblidar. Però resulta que no existeixen. Existeixen brúixoles de apechuga-lo-que-te-toca-y-aprende-a-vivir-con-ello. Són difícils de trobar i de vegades hi ha limited-editions que es poden comprar a l'e-bay. L'altre dia me'n van prendre una "de les mans".

Fa molta ràbia.

Introdueixes tots els codis, decideixes gastar-te una mica més de diners, i no només te n'adones que ja no hi tens res a fer, si no que a més t'entren ganes d'escriure en castellà.

Será por la fuerza de las os, zetas y jotas. Será porque la brújula de apechuga-lo-que-te-toca-y-aprende-a-vivir-con-ello quizá no exista y se las inventen en el e-bay. Será para jugar a ser otro yo.

Quizá hoy me ate al banco como el perro con canas y le diga "bona tarda" al abuelo entrañable y a toda la gente que pase.

Foto del St. Google.

Cada dia, quan vaig a treballar, mato, com a mínim, una formiga.

2009-05-25T14:50:00.005+01:00

Cada dia, quan vaig a treballar, mato, com a mínim, una formiga*. Dic.

I no és que sigui un propòsit. Si ho fos, com tots els propòsis, no el compliria.

Tampoc és que vagi en contra de les religions tibetanes i per això vulgui matar algun(s) dels seus avantpassats volent. Tampoc.

És que no ho puc evitar. I no m'agrada.

Com que sóc dolenta pels noms, no puc recordar quin músic va fer un disc fent al·legoria al fet que la seva xicota, quan era petita, va oganitzar un enterrament de formigues al jardí. És un músic de jazz, i el nom té, com a mínim, una jota.

Però no vé al CAS (que té nom com de festival de música: el FIB, el BAM, el CAS...).

Bé, el fet és que mato formigues. Se'm posen davant. O millor dit (el polze), a sota. I si desvio el peu, en vé una altra corrents per que la trepitji.

Els ho juro.

Una opció és no mirar. Tirar pe(è)l dret. Hi ha gent que ho fa, i els hi funciona. Així no veus si en xafes o no.

Però jo no en sé, de no mirar si xafo algú. I vaig pel camí cantant per dins alguna cançó de'n Santi Balmes, per exemple, i dient també per dins "ho sento! ui, ho sento... aix... em sap greu, entschuldigung...".

Així que des d'aquí, avui que he descobert que dels guants sense dits se'n diuen "MITENES", voldria donar el meu condol a la família-comunitat de formigues que viu al costat de l'Hospital Santa Maria de Lleida.

També els demano disculpes.

*de les més petitetes que es veuen com puntents, que encara són més mones.
Imatge del St. Google!

doscentdosivint

2009-05-21T22:06:00.005+01:00

Carta (en forma de post) a la meva bufeta*:

Endinsada bufeta. Coma.

Ets la causa que hagi de dir la frase que ningú vol dir: "La tinc petita"**.

Gràcies a tu avui he passat moments que no desitjo a ningú. Si no en tenia prou d'haver d'escoltar al rector de la Universitat durant gairebé quatre hores dient coses com 3.200 és el 14% de 7.500, si no en tenia prou, dic, has hagut de fer-te notar com sempre.

Gràcies a tu, també, vaig passar una de les pitjors experiències de la meva vida que va ser. Dos punts. Anar en un jeep enmig del Sàhara, dunes amunt i avall, clots amunt i avall, amb el "Numa numa hey"*** i amb tu cridant per dins que o trobava un lavabo, o el trobava. Va ser esplèndid llavors arribar al mig del desert, a l'escenari de la Guerra de les Galàxies i que un bon home em senyalés una porta de fusta esquerdada que permetia l'accés a una mica menys d'un metre quadrat de wàter ple de sorra fins dalt. Sense sostre. Amb tormenta de sorra a l'interior, també.

"Oh, és que aquí és on venia el repartiment, és l'únic que hi tenim" "Oh, és que a mi la Guerra de les Galàxies me la sua, i el mal tràngol que he passat no me'l retorna ningú"

A tot això hi sumaríem aquelles dues hores eternes d'Alsina Graells, aquell congrès, i l'altre, i aquell maleït examen de quatre hores de Biologia Cel·lular, o el dia aquell que et vas despertar just quan tancaven Razzmatazz i ja no deixaven més entrar als labavos i estava a Marina i havia d'anar fins a Palau Reial i no podia fer ni tres passes. Ah, i la fira de Tàrrega, és clar. O el concert de l'altre dia d'Asstrio.

Me'n recordo.
De tots els moments.
Tots.

El missatge és clar: "PARA JA, NO?"

Atenta-ment,

proudemax

* com que no estic segura si algun dia la llegirà o no, l'acabo de llegir en veu alta cap a dins per assegurar-me'n.
** això ho suposo jo, perquè si no, no m'ho explico
*** és completament verídic, jo ja era lletgista abans que que el lletgisme s'inventés

La foto és d'Ulm, Alemanya. Ho veia cada dia anant al laboratori.

doscentunivint

2009-03-14T17:45:00.005+01:00

Sí, són culs amb orelles.
Sí, Arschbackengesichte.
Caraculs, vaja.
I els alemanys se'ls mengen com gominoles.

I jo me'n vaig menjar un.
Oh yeah.

doscentvint (o un discurs típic però que ara mateix necessito)

2009-03-02T20:33:00.005+01:00

Doncs resulta que ser català és esgotador.
Ja ho va dir algú.
Has d'estar sempre donant explicacions.

Has d'aguantar mirades de compassió a l'estil
"pobreta, que es pensa que el seu dialecte és una llengua"

Has de tenir converses així:

algú: "així tu què parles, tres llengües, no? alemany, anglès i castellà, no? què bé*!"

tu: "QUATRE, QUATRE!! la meva llengua, també la parlo, saps? i una mica de francès, i una mica d'italià, i el portugués també l'entenc... és que tinc molta sort, saps? el català s'assembla a totes elles"

També et pregunten si t'agraden els toros, i et diuen** frases en un castellà pèssim com si et fes alguna gràcia.
Els dediques un somriure, els dius que molt bé, i estan molt contents.

De vegades s'interessen i et demanen explicacions més extenses, i després de tot et pregunten:
"però el cole i tot això és en castellà, no?"

A tot això vull deixar MOLT clar, que no tinc RES contra els Espanyols.
Ni contra els Francesos.
Ni contra ningú.
La família del meu avi era espanyola i ell va néixer a Valladolid.
No passa res.
Hi hagi pau.
A tot arreu hi ha gent de puta mare i gent fill de puta***.

Tampoc demano que tot el món sàpigui que a Espanya hi ha una regió on es parla català i que alguns de nosaltres ens sentim nació.
Entenc que no tothom té per què saber-ho.
Jo mateixa no sé quin idioma es parla a vés a saber quina regió de quin país de l'Àfrica o Àsia o d'on sigui.

És només que no em sento espanyola.
Ni francesa.
Ni alemanya.

Em sento del món, Europea, sí, i catalana, i no crec que sigui cap crim.

Només demano que quan ho expliqui, no em mirin com si estigués sonada i em prenguin una mica seriosament.
Si no, no podran entendre mai qui sóc.

Una opció seria deixar-ho córrer i deixar-los viure amb la ignorància.
Seria sens dubte molt més fàcil.
Però covard també, no?
O no, o és lo més intel·ligent?
És que ja no ho sé.
Estic dubtant de debò.

Malgrat tot, sempre et pots endur sorpreses.
Com anar a Salzburg i per error acabar a la inauguració d'una exposició al Salzburg Museum.
Una inauguració amb persones que semblaven improtants, i música i pica-pica i de tot.
Fins i tot una actriu i presentadora britànica força coneguda a Wales.
Fins i tot pots acabar coneixent-la per que estàs a la inauguració amb dos britànics i volen saludar-la.

Llavors et pregunten d'on ets.
Dius que d'aprop de Barcelona.
I sí.
Ho diuen.
Ho diuen!

"ooh! de Catalunya!!"

SIIIIIIII!!

I des d'aquell moment et presenten a tothom com
"aquests són dos nois que venen de Liverpool**** i ella que vé de Catalunya"

I la gent
"oh! Catalunya! molt bé!"

I llavors, no saps ben bé per què, però dones la mà i saludes d'una altra manera.

I ho entens.
Entens per què ho saben.

L'exposició era sobre Leopold Kohr.
Que resulta que va viure a Barcelona els anys 36 i 37.
Que resulta que promulgava la frase
"small is beautiful"
referint-se a les nacions.

I visites l'exposició i et trobes amb un mapa com aquest del que ell pensava que havia de ser Europa:

També hi sortia Andorra... però no el País Basc...
Just el que hi ha al costat de Catalunya és Aragó.

No es tracta de ser o no separatista.
Tampoc de ser o no nacionalista.
Es tracta de que ens deixem tots en pau una mica i ens respectem i reconeguem que no som el mateix i a viure tots tranquils i punt.

I parlo en plural per que hi ha determinades actituds catalanistes que també m'avergonyeixen.
Ja ho he dit, de fills de puta i gent de puta mare n'hi ha a tot arreu.
Catalunya inclosa.

* Per si algú es pensa que parlar tantes llengües és una sort, s'equivoquen. És moltes i moltes i moltes hores de feina!! Que això no cau del cel. Però sí, és collonut! jaja
** No em refereixo només als alemanys. Parlo d'estrangers en general.
*** I dic jo que ser un fill de puta o de puta mare és el mateix, no? que ta mare és el mateix, no?
**** Com que ho trobo molt fort, passaré de lletra petita a lletra ben gran: que un dels de Liverpool té una tieta casada amb un home, el tiet del qual és el Ringo Super Star!!! sííí!! Entre el Ringo i jo hi ha 4 persones!! i entre ell i vosaltres, cinc! i entre jo i el John Lennon, 5 també! i vosaltres 6! yeah!!!de res, de res!(per si no ha quedat clar, el tiet del seu tiet és el Ringo)

doscentnoudeu

2009-03-01T16:51:00.001+01:00

Regal d'aniversari pel Joan Vallvé - Sr. Pistraus.

Retallat entre Lleida i Ulm tot mirant Lost (sola o en companyia) i grabat a Ulm fent servir un estenedor de roba a mode de trípode. Disculpin els errors.

Música de Coco Rosie.

doscentvuitideu

2009-02-20T19:01:00.003+01:00

Aquest ós polar... ehem*...
a part de portar un piercing a l'orella, anuncia que:

"Els meus amics es troben a la segona planta, en la nostra secció de joguines"

Pobres criatures.

*l'ehem va pels seguidors de Lost... de moment no li he trobat el logo... misteriós...

doscentsetideu

2009-02-14T16:09:00.006+01:00

Bé, abans del que em pensava, innauguro la

4a Mostra de Lletgisme Germànic (MLG)*

Per si la foto de dalt els ha deixat indiferents,
aquí dues imatges més que pretenen aclarir la naturalesa d'aquestes superfícies brillants:

La pregunta a la següent foto és:
"quina marca de pintallavis deuen fer servir?"
i d'altra banda
"per què aplaudeixen amb els peus?"

Les següents tres fotografies tenen una relació directa amb (i pretenen ampliar la breu) 3a edició de MLG.

El primer pretén tenir un caràcter europeu i globalitzador:

Al segon, no només l'han obligat a dur botes, sinó que l'han castigat de "para a la caret".

(tenint en compte que fa l'acció de caminar, serà una veritable putada quan topi)
(per que la neu que porta al cap caurà als vianants, és clar)

No tinc res a dir sobre el tercer, però ja ho he dit:

I evidentment, la imatge estrella de l'exposició.

La col·lecció de les col·leccions.

El muntatge dels muntatges.

Les "mare guardiola" del món de les guardioles:

*Res, només era per assegurar-me que arribàveu fins al final i véieu la última foto jeje
14 de febrer de 2mil9, Ulm.

doscentsisideu

2009-02-13T14:42:00.006+01:00

Benvinguts a la tercera* edició de

MLG
(Mostra de Lletgisme Germànic)

Des d'Ulm, ciutat el nom de la qual no podia ser més lletgista, intentaré anar penjant els racons més llef que trobi en aquesta fantàstica ciutat.

Com diu un amic meu, a l'escriure Ulm, sembla que hagi deixat anar les mans damunt del teclat de qualsevol manera. I més o menys.

No em negaran que és terrible que els diguin:

"ei, anem a dinar que se'ns ha fet tard,
ja són dos quarts de dotze"

(i a tres quarts i mig de dotze, ja has dinat...)

I és que sí, just en aquesta regió, diuen les hores com nosaltres!
Diuen concretament "quart dues" o "tres quarts set" i ja s'entenen.

Una altra cosa força lletgista també, és anar tapat fins dalt, amb una bufanda que no et deixa ni respirar, i que t'entri neu pel coll. Alguns diuen que això és més aviat una putada, i també.

També n'estic tipa d'haver-me sentit dir unes tres centes quaranta sis vegades al dia: "què, fa fred aquí eh? no com a casa teva!?!"

Per
dó?

Els vaig ensenyar els diaris d'ahir dels Pirineus i no s'ho creien.

Realment ja comença a fer mania el concepte que tenen d'Espania.
(per no dir els que no tenen ni idea de que existeix Catalunia o d'on està exactament Bartzelona)

*La primera i segona edició de MLG va ser a la Berlinesa.

doscentcincdeu

2009-02-04T15:21:00.003+01:00

Al país de l’aigua amb gas he vist una noia amb capa de mag.

Al país de l’aigua amb gas, parlen un dialecte que s’assembla a l’alemany.

Al país de l’aigua amb gas m’estan tractant com una reina, peró a la una ja han dinat.

Al país de l’aigua amb gas la gent se’n refia de la bona voluntat.

Si demanes on pots comprar un llum de taula, al país de l’aigua amb gas, et miren com si els demanessis on hi ha els millors rinoceronts del mercat.

Tenen coses estranyes, al país de l’aigua amb gas, però m’agrada!

M’agrada, sobretot, l’aigua sense gas...

doscentquatredeu

2009-01-28T09:35:00.003+01:00

Des de fa temps que per aquí es nota la meva afició a la llengua alemanya.

Bé, doncs necessito compartir amb vostès la genialitat més gran que he trobat en aquest idioma:
"Mensch-ärgere-dich-nicht!"

És un joc.
Un joc molt conegut.
Un joc que es diu "Mensch-ärgere-dich-nicht!".
Un joc que literalment es diu "Home, no t'enfadis!"

Sí, és el PARXÍS, i la frase "Home, no t'enfadis!" fa referència a quan et "menges" una de les fitxes i fas recular fins al principi al teu contrincant. Llavors li dius amb mitja rialla a la boca:
"Home... no t'enfadis!"

GENIAL

Fa temps que no jugo a l'home-no-t'enfadis, algú s'apunta?

Escultura del Joan Brossa.

doscenttresdeu

2009-01-09T09:13:00.002+01:00

OBSERVACIONS:

- La dona del costat em mira les mans fixament (i concentrada) per saber en quin moment ha de picar per portar el ritme en una cançó.

- Quan la dona sap el moment, pica de mans tot balancejant els braços a banda i banda.

- N'hi ha que es pensen que les bromes de CaboSanRoque sobre Marina Rossell anaven en serio.

- N'hi ha que fins i tot es plantegen si les peces de la Màquina de "Música a Màquina" estan posades a l'atzar (després de 5 cançons!).

- Quan et toquen les costelles, és estrany. És os fràgil.

- Exigeixo que canviïn totes les etiquetes on hi posi "Sabor Naranja" per "Sabor a pela de Naranja" i llavors cremin tot el que té aquest gust.

- Les dones rumaneses van a treballar cigar en mà. Fan olor a sabó, nostàlgia i tabac.

- Marxar fa m-p, però també ganes.

- De les càpsules de Nesspresso se'n poden fer boles de Nadal.

- Dels pots de Petit Suisse, llumetes rosa d'aquelles que no sabries mai on posar.

- Si poseu un entrepà embolicat amb "flim" dins d'una bossa amb un plàtan "per postres", l'entrepà agafa gust a plàtan.

- I així na fent...

doscentdotze

2008-12-29T14:34:00.004+01:00

Hi ha llibres.

Llibres que tenen històries.

I històries que no hi són als llibres.

No hi són per què resulta impossible explicar-les només des d’un punt de vista.

Són les que es construeixen a trossets de mirada de calidoscopi d’algú que duu uns vidres rosa brillant enganxats a la retina. Com aquella noia que ara mateix està intentant desembussar la pica de la cuina i mira a càmera girant el cap cap a la dreta sense deixar de manxar el desembussador, amb un posat de “no entenc res”.

Li regalima la suor pel front i es pregunta per què no pot deixar de fer aquell gest tan estrany i pestilent de desembussar. Talment com si fos un encanteri. Talment com si pensés que no pot decidir deixar de treure la merda de dins la pica.

El problema és que fa massa temps que es va fer les incrustacions dels vidres a la retina i ara ja formen tan part del seu dia a dia, que de vegades oblida que un cop, no els hi va dur.

Segueix desembussant.

Per la finestra, un grup de deu persones vestits igual amb armilles negres, i agrupats amb una corda que els manté a tots units, li tiren una foto Polaroid. Una cada un.

Entren a la cuina mig trepitjant-se els uns als altres, sense separar-se, com si fossin una colònia de pingüins parlant un idioma estrany. Segur que Eslovè.

La noia no se n’adona de la incursió i segueix manxant i mirant a càmera. Aquest cop, però, a més, duu un calidoscopi enganxat a cada ull i gira el cap a dreta i esquerra com si fos un pèndol del revés.

El grup de pingüins-persona, darrera la noia, es comporten com uns periodistes dels anys vint. Tots ells intenten que la foto que agafi la noia, sigui la seva.

Però ella segueix mirant a càmera i girant el cap amb els calidoscopis als ulls i els vidres a la retina i les mans al desembussador i el cap “irgendwo”.

“És que s’hauria de veure, aquesta noia! S’hauria de veure!!”, murmuren tots entre ells, els home-pingüins-periodistes, ara en croat, és a dir: “Je da bi vidjeli ovu djevojku! Treba vidjeti!”.

El pot de la Sal s’ho mira i creu que veu visions. La formiga de damunt del pot de la Sal, que diu que mai té temps, remuga en veu alta per que s’ha deixat l’entrepà a casa, i té gana, i aquella noia no està cuinant i no pot esgarrapar res. Així que decideix esperar damunt del pot de sal.

Just llavors truquen a la porta, i quan el germà gran de la noia va a obrir, no hi ha ningú.

Sol passar, això, últimament en aquella casa.

Truquen, però no hi ha ningú. Sona el telèfon i després del “digui” els deixen amb la paraula a la boca.

El cas és que el germà, quan torna d’obrir la porta, passa per la cuina, esquiva els homes-pingüins-periodistes, i com si res es serveix un suc de la nevera. I com si res, li diu a la noia: “Fins que no mengis enciam, no podràs de deixar de desembussar”.

“Enciam?”, diu la formiga.

“Agafa la meva! La meva foto! Uzmi moju sliku! La meva foto! Vidite!!”

I el pot de sal que no sap on mirar.

I la noia que de cop s’atura i mira cap endavant. Segueix amb els calidoscopis als ulls però ja no mou el cap. Ja no desembussa.

“Un moment”, es diu, “si no em moc, això tampoc es mou”.

S’ho repeteix en romanès, per donar-se credibilitat:

“Dacă nu am misca, nu misca.”

En aquell moment, la formiga desisteix i prefereix tornar a casa a buscar l’entrepà. Els homes-pingüins-periodistes fan silenci i observen la noia. Es miren entre ells.

Sense dir res es diuen que ja no hi tenen res a fer, allà. Marxen com poden movent-se aleatòriament entre ells sense separar-se, però aquest cop en silenci.

El germà, que ja fa estona que s’ha acabat el suc, està assegut al wàter del pis de dalt a punt d’eixugar-se el cul.

La noia torna a dir: “Dacă nu am misca, nu misca.”

Es fa fosc a l’escena i baixa el teló.

El públic aplaudeix.

Torna a pujar el teló.

Els actors saluden, el públic segueix aplaudint.

Torna a baixar el teló.

Algú explica un acudit i ningú riu.

El públic xiula des de fora mentre els actors se’n van als camerinos.

Allà la noia se sent marejada. Sense els maleïts calidoscopis s’hi està sens dubte millor, però no hi ha tants colors. No hi ha tants colors...

Creu que ho ha decidit. Deixarà l’obra. En breu. Deixarà l’obra i demà mateix trucarà per demanar hora per treure’s els vidres dels ulls. Mai s’havia implicat tant en una obra de teatre. És la que ha viscut més i durant més temps, la que ha interpretat millor, i la que l’ha fet viure una mica menys de veritat.

“Dacă nu am misca, nu misca.”

El que no sap ningú, és que un cop ja operada, i amb un altre guió per estudiar sota el braç, continua portant un dels dos calidoscopis a la bossa. Sempre. Allà on va.

Imatge extreta del Sant Google.

"Irgendwo" en alemany vol dir "algun lloc".

doscentonze

2008-12-28T13:54:00.001+01:00

Un any més, m'agradaria desitjar-vos un feliç primer dia de l'orgull de les formes "t" lliurement!!

doscentdeu

2008-12-25T00:58:00.004+01:00

Si ho recordeu, en Lauren va néixer a la primavera, ben ple d'arròs.

Unes setmanes més tard va venir la Lucy, que ara viu amb l'Alba.

Avui... avui ha tornat en Guni, fet de cotó, el germanet gran de'n Lauren, que viurà amb el Pau a partir de demà.

La cançó és "Al mar" de MANEL, extreta del disc "Els millors professors europeus".

doscentnou

2008-12-18T12:24:00.003+01:00

A manca de productivitat pròpia, us mostro un còmic, el naixement del qual porto uns mesos seguint.

L'ha fet el meu estimat Llo(r).

És en John Touché,
m'encanta la seva inexpressivitat.

doscentvuit

2008-12-01T17:35:00.004+01:00

Durant gairebé un any he tingut a-questa en-questa a baix del dot del blog i ha tingut vint-i-una vocacions.

M'inquieta que dels 15 que creuen que es maregen un gremi, només tres dubtin de la meva capacitat premiadora.

Res, només ho volia fer púbic pèls que no l'havien Vista (i XP, clar).

doscentset

2008-11-27T10:47:00.000+01:00

El Guernika en 3D.

Genial!

Merci Maria!

doscentsis

2008-11-15T08:05:00.005+01:00

L'avi Teo era el Senyor Ochoa.

Tot un senyor.
Cult, atent i treballador.
L'avi Teo, el Senyor Ochoa, era més catalanista que molts catalans. N'era tant, que fins i tot... desto cómo se llama... va voler fer les seves aportacions lingüístiques.
Per això ell sempre sopava "un pescat que està molt ric" i, inanerrablement, tots "li féiem el favor de l'aigua".

L'avi Teo, el Senyor Ochoa, ha sabut estimar. Ha sabut ensenyar-nos fins l'últim moment. I és que l'avi Teo, el Senyor Ochoa, era un "maestro" de cap a peus.

Amb ell tot tenia aquell toc de les coses ben fetes.
Tot tenia la dignitat que cada cosa es mereix.
I és que l'avi Teo, el Senyor Ochoa, és un exemple a seguir.

L'estimem.

I com diria ell: "aneu-vos-en con cuidado!"

doscentcinc

2008-11-11T16:27:00.004+01:00

Tres, dos, un, i el tren es posa en marxa-xa-xa. Asseguda com està, no pot evitar mirar per la finestra: l'andana, algú, una columna, dos alguns que s'abracen, un, dos, tres arbres, columna, un tren abandonat, la siuleta d'un home dins el tren abandonat, vies, més vies.

No pot sentir-se ni més, ni menys abandonada que aquell tren. Fa mesos que resta inhàbil per reconèixer-se en qualsevol propòsit dels que se li suposa ha de ser capaç. Resta inhàbil i desencisada, però sempre, sempre, amb l'ombra dins, ni bona, ni dolenta, ni suau, ni fosca. Simplement un recordatori per sentir que "és", i així, seguir sent, sense massa pretensions de sentir-se viva i que li sigui permès estimar.

Pren el que té i somriu.
Res més.
Almenys encara somriu.

Imatge extreta de Sant. Google. És d'un accident real.

doscentquatre

2008-11-09T17:14:00.003+01:00

Fa temps, a l'ANIMAC2006, em va sorprendre un video d'uns alemanys...
Durant aquest temps, de tant en tant, quan se m'acudien coses per l'estil, pensava en aquest vídeo, i fins avui no he caigut en que existia Internet amb el Sant YouTube!

Total, que he trobat el títol, autor i els vídeos, clar.

Fliegenpflicht für Quadratköpfe
(El deure de Volar pels Capquadrats)
Stephan Flint Müller
Alemanya, 2004, 13' 34''
v.o.s.c. / Betacam

doscenttres

2008-11-09T13:17:00.004+01:00

A Lleida tenim la sort de poder tenir un diari com "La Mañana" que, no només ens permet exercitar els nostres coneixements de català trobant errades ortogràfiques als titulars i texts dia sí, dia també, sinó que també ens permet ser testimonis de la més gran ineptitud.

Dominical de "La Mañana" de fa un parell de setmanes, crec.

doscentdos

2008-11-05T23:55:00.001+01:00

No és el mateix que et caigui a sobre
una galleda d'aigua freda
que
una galeta d'Aiguafreda.

No és el mateix.
I no hi ha dret.

Però almenys,
sort que parlant som inexactes,
o sort que les coses no són com les diem,
o sort a seques,
que no sigui pròpiament la galleda la que caigui.

Quin trau,
quin mal,
quin ai,
faria.

Però que freda,
que de cop,
que humida,
que punyent,
cau l'aigua.

Quin ai, que fa.

Retoladors ara prims ara gruixuts... res. 5 novembre 2mil8

doscentun

2008-11-02T20:28:00.003+01:00

Just quan un diumenge acabava de pelar patates, hi havia una vegada una donzella que tenia tres zebres al seu jardí.

Un bon dia a les zebres els van caure les ratlles, i mentres ella els les plegava, va veure un talp.

El talp li va dir: "eh tu, t'agrada la Milky Bar?"

Ella se'l va mirar amb cara de llàstima i li va dir: "a tu no, oi?"

I conte contat, ja s'ha acabat

Tot parlant amb en Dani, que sempre és un plaer.

doscent

2008-10-31T10:02:00.007+01:00

Estava en una mena de teatre amb les grades disposades com si fos un fòrum.
Era fosc.
La funció no havia començat, o potser sí, o potser estàvem aplaudint.

Jo estava a la última fila,
i ell davant de tot.

Li havia de donar un llibre,
i el veia allà davant rient.
Li havia de donar el llibre,
i darrera el clatell hi duia aquesta paraula "rapada"
(que no vé de rap)
al clatell.

Des de la última fila, encara no sé com,
podia llegir-la, la paraula.

I em va deixar pensant.
Pensava que potser és cert,
que té la ment estranya,
que potser és cert,
que fins i tot ell se n'adona,
que potser és cert,
que no es deixarà entendre mai.

Que potser ni ell s'entén.

Ho vaig agafar com un senyal d'alerta, com un:
"vigila que només duc problemes, va amb mi, fins i tot m'ho he rapat al cap per que tothom ho sapigui i em deixin en pau. No m'entendràs mai".

Me'l vaig mirar una bona estona més,
fascinada pel fet que se li hagués acudit rapar-se aquella paraula d'aquella manera, i al cap, clar.
Ho vaig trobar brillant.
I em vaig despertar calada pel fred,
convençuda que el somni tenia més de real que de fictici,
convençuda que alguna cosa em venia a dir.

I és que realment hi ha gent que hi tenen marcat al front la paraula
PROBLEMA

oi?

Vaig fer un intent de dibuixar-ho, però per un error vaig haver de pintar coll i orelles negres, i a més la pluja me l'ha fet malbé... en fi...

uncentnouinoranta

2008-10-31T09:54:00.004+01:00

Va ser imprescindible plasmar les 5 visions d'un Xinès.

Alguns sentint-se fins i tot pressionats com si d'un examen es tractés, els suaven les mans i sentien el pessigolleig a la panxa just abans d'agafar l'Stabilo negre directament.

M'agraden molt totes elles,
merci nois!

Stabilo negre i llapis de color (triat per na Isis) aquarel·lable cedit per n'Hugo.
Autors: Dani, Hugo, Gus, Isis, Xè

uncentvuitinoranta

2008-10-26T20:57:00.003+01:00

Avui hem anat a Prades a plegar castanyes (ejem...).

(ejem... no d'ejemplo...sinó de ejem ejem...)
(com volent dir que no volíem anar a plegar castanyes precisament)
(és que ara no sé si queda clar o ho estic liant molt)
(potser si ho hagués posat amb "h" aspirada hauria estat diferent)
(potser si paro ja de fer el gilipolles podran seguir llegint on vull anar a parar)
(ehem...)

Ha fet un dia fantàstic, el sol brillaba, las nubes se levantaban y los pajaritos cantaban.

I hem anat a dinar.
I la Dona Biònica ha demanat Xai a la Brasa amb Escalivada de guarnició.
I li han dut el plat de la foto de dalt.
Sí.
Hi havia exactament 6 patates, dos trossos de carn i una carxofa.
Sis.
Patates.
Sis patates.

(i no és que no els en quedéssin... hi ha hagut des d'un plat amb zero patates, fins un plat ple a vessar)

uncentsetinoranta

2008-10-24T10:19:00.008+01:00

Quan et mossegues la galta per dins, entres en una altra dimensió.

L'Univers se't queda petit davant l'implosió que has patit a la boca.

Crides per dins i et dius imbècil i caníbal i fas cares dignes de no ser vistes mai.

Desitges que no et torni a passar mai més a la vida, però en el fons saps que t'has fet una ferida en 3D i que reincidiràs en poc menys de vint-i-quatre hores.

Mossegar-se la galta per dins, però, fa menys mal que trair-se a un mateix. Fa menys mal que decepcionar els altres. Fa fins i tot menys mal que torturar-se o autocompadir-se.

Mossegar-se la galta per dins és molt millor que tot això i en canvi amb tot això no ens sentim tan imbècils. I a sobre (sense segell), de vegades no ens n'adonem, que fa encara més mal. I llavors és molt guai fer-se el cec i dir que no volíem fer-ho, quan en realitat sabem perfectament que hauríem pogut decidir no fer-ho.

No crec en els "ho sento" actitudinals, però els dic i els rebo i en el fons sort n'hi ha.
Però no hi crec.
I em fa ràbia no creure-hi però malgrat això, practicar-ho.

Mossegar-se la galta per dins ho fem sense voler, i les altres coses, ens volem convèncer que també.

Hi ha un exemple molt fàcil:

persona R: "Si fas un elefant de paper, em faràs molt mal"
persona F: "D'acord, tranquil R, que no et vull fer cap mal, no en faré mai cap d'elefant de paper, de fet no sé ni fer-ne i no n'he fet mai"

Al cap d'un temps (generalment molt curt), la persona F no només ha après a fer un elefant de paper, sinó que n'ha fet dos. El de prova, i el de veritat, i els té amagats. A més els ha fet amb un paper de topos lila i taronja i la persona R odia totes tres coses.

Evidentment, la persona R acaba veient l'elefant de paper i reb un "ostres, ho sento, t'ho juro que no et volia fer cap mal".

Bé, doncs: "i una merda!". N'has hagut d'aprendre, has hagut de triar el paper, n'has hagut de fer un de prova, i després el de veritat.

És a dir, has pres una decisió coneixent-ne perfectament les conseqüències (però sense voler-hi pensar) i has decidit que compensava més dur-la a ter-me i després penedir-se'n.

El problema més gran, però, és quan la persona R i la persona F ets tu mateix. Llavors entres en un bucle infinit de "ho sento" "i una merda!" "però si saps que no ho volies fer" "no poc!" "t'ho juro" "doncs llavors per què ho has fet?" "per que no ho sabia" "no poc!" "t'ho juro"... i així una eternitat introspectiva que només podria aturar una persona D que també hauries de ser tu mateix.

Tot això, però, només si n'ets conscient, que en realitat som nosaltres qui decidim com comportar-nos.

I per últim, només dir que com a mínim, quan ens mosseguem la galta per dins, tenim la ferida en 3D que he comentat abans que ens recorda el mal que ens hem fet i que podem tornar-nos-el a fer (i a sobre al mateix lloc).

En l'altre cas, com a màxim, només tornarem a dir (o dir-nos) un "ho sento".

Quina ràbia ser així tan dèbil (com algunes vocals o fins i tot síl·labes).

uncentsisinoranta

2008-10-22T14:47:00.002+01:00

Els companys de La Banda va Tocada han fet aquest anunci per entrar al sorteig d'un viatge a NY... com més vegades el veieu, més possibilitats tenen de guanyar-lo!

uncentcincinoranta

2008-10-19T20:32:00.003+01:00

Postals d'avui dia.

19 d'octubre 2mil8, retolador, aquarel·la i PS.

uncentquatreinoranta

2008-10-15T18:26:00.005+01:00

Tinc uns amics (amb ix, si seguim el lletgisme).

Fins aquí tot correcte.

Aquests amics són d'Iruña (Navarra, si seguim les traduccions) però estan estudiant a Lleida.

Correcte.

Els amics se'n van de cap de setmana (o el que sigui) a casa.

Correcte.

Per la zona de Jaca els para la Guàrdia Civil (a partir d'ara GC, seguint la tècnica mnemotècnica que ens va ensenyar el profe de bio per recordar-nos de Guanina i Citosina, és clar).

El cas és que meeeeeeeec! això ja no és tan correcte.

Els para la GC només pq van veure que tenien matrícula "Na" (que no és sodi) i els fan baixar del cotxe i els escorcollen.

meeeeec!

Aquests amics estudien forestals i són uns campestres i són dels que sempre porten una navalla a la butxaca per que no se sap mai quan pots haver de pelar una poma o tallar un tros de fuet o per que sí.
Els meus companys de facultat també duen una navalla a la butxaca tot sovint i per Barcelona i no passa res.
Total, que per portar una navalla els van posar una multa que pot anar dels 300 als 3000 euros! A cada un!

És tan terriblement indignant, que un post és massa poc.

A part, fan música, i anaven amb els instruments, i els els van estar tocant tots, els van desmuntar els shakers, els van fer buidar tot el cotxe, les motxilles, tot.
Els van tractar com si fossin terroristes.
Tal qual.
Se'n reien d'ells.

És indignant i injust, i ho havia d'explicar a algun lloc, punt.

uncentTRESinoranta

2008-10-14T08:25:00.002+01:00

Recepta per fer-se una sopa:

- entra a la tardor
- tapa't, que fa fred
- lleva't un dia i estigues a 28º al carrer
- entra a l'edifici de la feina i treu-te la roba perquè fa calor
- entra al laboratori i posa't el jersei de llana perquè és Sibèria
- surt al passadís i queda't en tirants perquè és el Carib
- puja a cultius i tapa't, que és Finlàndia
- i així vas viatjant pels diferents climes del món sense moure't del mateix edifici
- si no va malament, en una setmana estaran fets una sopa i hauran passat una nit sense dormir per culpa dels mocs i tindran un niu d'abelles instal·lat al nas com volent dir "eh, estem aquí"

uncentdosinoranta

2008-10-12T22:56:00.001+01:00

El xarol lluu amb dues us, mentres uns ulls brillen amb dues elas.

uncentuninoranta

2008-10-12T01:10:00.006+01:00

m-p

el nou concepte s'anomena així:
m-p

m-p és moltes idees i un full en blanc
m-p és "ai que començo una relació i encara no he superat l'anterior"
m-p és tenir coses a fer, però m-p
m-p són solucions que no es duen a terme
m-p són somnis amb els que no s'hi creu
m-p és no independitzar-se

m-p
és
mandra-por

i amb en Sergi ara en parlàvem.

uncentnoranta

2008-10-08T22:09:00.002+01:00

Com diu un molt bon amic:

"Il problema non è la caduta...ma l'atterraggio "

uncentnouivuitanta

2008-10-03T13:21:00.002+01:00

Classe pràctica de com entaforar lladrucs en un bagul:

- no pensin
- pensin que no estan pensant
- pensin que si pensen això ja estan pensant
- començar l'espiral de reflexions retroactives
- esperar que el cap estigui a punt d'explotar
- un segon abans que passi l'ecatombe, penedeixin-se de tot
- pensin en com m'ha costat (i vèrtex) escriure "penedeixin-se"
- malgastin un descompte del súper fent-lo passar per carta d'amor
- adonin-se que hi ha gent que no hi creu, en els Hipercors, i encara els diuen Pryca
- just quan s'estiguin preguntant què hi fan llegint això, no facin res
- en algun moment de la seva vida, notaran com dues cireres intenten donar-los un consell
- llavors (i només llavors) si (i només si) l'entenen, facin justament el contrari
- notaran un àurea de "macasun l'olla!" que hauran d'ignorar imperceptiblement
- vaguin immersos en una Rut-Tina
- implosionin els esternuts fins que estiguin a punt d'ofegar-se
- aguantin-se el lladruc i l'ofeg fins que hagin pogut anar al Pryca a demanar que els importin de Botswana un bagul fet d'actimel
- quan els hagi arribat el bagul, esperin-se tres llunes amb aquest ofeg cridant-los al coll tot fent girar una ruleta
- llavors, senzillament glopegin els lladrucs i cuseixin-los a cada un dels cargols del bagul
- observaran que els lladrucs es van entaforant dins sense barrejar-se amb l'actimel de què està fet el bagul
- deixin-lo ben lluny però allà mateix
- mirin-se'l insistentment i ansiosa durant els propers tres anys

uncentvuitivuitanta

2008-09-28T23:22:00.007+01:00

L'altra Venezia.

(Hi he colat una foto lletgista, que no lletja, aviam qui sap fer bé els deures i [t]robar-la.)

uncentisetivuitanta

2008-09-28T13:07:00.000+01:00

LA MATANÇA DELS CUCS ASSASSINS

Et passes la vida cuinant i un bon dia et cau un cuc a la cassola.
Mires amunt i tens el sostre ple de cucs.
T'eixugues les mans al davantal que t'ha fet la padrina de la teva amiga i te les poses a la ronyonada.
Tornes a mirar amunt tirant lleugerament el cos enrera, com fan els pagesos per mirar si vol ploure; només falta el tros de mala herba a la boca.
T'hi quedes una bona estona, observant-los.
Un, dos, tres, quatre... quinze, setze... vint-i-...

Vint-i-... ja són massa. Són massa.

Te n'adones que no n'has conegut cap i porten dies vivint a la teva cuina. És com si no sabéssis com es diuen.
De fet, no has volgut saber com es diuen.

Hi penses una bona estona, en els cucs.
Penses en el primer cop que vas veure cada un d'ells... i ho escrius. Per no oblidar i per recordar, que gairebé és el mateix, però no.

Així que ho fas per les dues coses sense saber triar quina és exactament la que vols.
Per sort encara no has de decidir quin dels tres cucs que ara ja tens al plat has de matar primer. De moment no molesten però vols fer net. No molesten però n'hi ha dos més al sostre que duen massa temps a la rereguarda.

Sens dubte aquests són els que cal eliminar primer, els vells, els que ja tenen teranyines de tant de temps que fa que estan al sostre de la cuina. Els dos fastigosos cucs que fa temps que veuen com sempre ets allí i no es dignen ni a molestar-te.

"Aniré per ells", penses. "Els faré fora d'una vegada".

Hi vas decidit, pas ferm, sense embuts. Duus llumins i el plat amb els cucs. Estàs al mig de la cuina, els tornes a mirar, deixes el plat al mig, t'ho mires tot de cap a peus pensant que no ho tornaràs a veure mai més així. Vas a l'habitació per agafar la garrafa de combustible radioactiu que has comprat a la parada de verdures d'aquell transanlàntic amb el que pretenies fer un creuer cap a saturn. Joder, com pesa la garrafa, i a sobre canvia de color, això costarà més del que em pensava. Entrepusses amb un cactus i et claves un tros de cel·lo, mires al teu voltant i la sang és de purpurina. Merda. Ara tot brilla però has d'arribar a la cuina amb la garrafa i ruixar-ho tot i encendre-ho i que hi hagi una gran explosió i que se'n vagi tot a la merda.

Llavors, quan ho tens tot tan a punt, quan, si m'apures, ja tens el llumí encès, sents un dels dos cucs que diu: "Eh tu, parlem-ne, no?".

"No tinc res a dir, s'ha acabat"

I ho encens tot, i boom i focs artificials i visca que per fi ho has aconseguit.

I tot i així.

Mires amunt (perquè no pots evitar mirar amunt) i els veus.

"Parlem-ne, no?"

Ostres, de debò no ho has aconseguit?
Gairebé hi ha hagut un terratrèmol i no ho has aconseguit?

Me hago cruces.
Todos nos hacemos cruces.

Si algú sap com eliminar cucs, em farà un gran favor.

einhundertSEXundachtzig

2008-07-28T00:15:00.003+01:00

TA(N)CAT

PER DESÍDIA I VACANCES
PER MALALTIA I MAL D'AMORS
PER VAGUERIA I HIPERACTIVITAT

TA(N)CAT

I NO SÉ FINS QUAN

merci a tots, fins ara!

einhundertfünfundachtzig

2008-07-17T20:38:00.003+01:00

La tempesta de divendres passat a Balaguer em va fer recordarl'Huracà que vaig viure a Mèxic, del qual, ara que estic escrivint això, me n'adono que ja fa tres anys just avui!!

Bé, el cas és que al parc natural on ens van dur per refugiar-nos, vam trobar aquesta fantàstica pedra just un parell d'hores abans de que comencés tot.

Realment, Espectacular.
Lletgisme pur?

(facin la foto gran per llegir-ho)
(és molt fort que just avui m'hagi pegat per revisar fotos i just avui faci tres anys!)
(ah, l'huracà es deia Emily)

einhundertfünfundachtzig

2008-07-13T23:21:00.006+01:00

Recolliment interestel·lar 2
(o no me grites que no te veo)

Colors aquarel·lables, 13 juliol 2mil8

einhundertvierundachtzig

2008-07-13T23:19:00.003+01:00

aquarel·la, 10 juliol 2mil8

einhundertDREIundachtzig

2008-07-13T23:18:00.004+01:00

Ai.

retolador i aquarel·la, 10 juliol 2mil8

einhundertzweiundachtzig (o LA TECLA DE PIANO QUE QUERÍA SER BAJO)

2008-07-11T18:57:00.005+01:00

(No es que fuese muy alta. No es que quisiera ser hombre.)

Pues estaba la tecla sentada conmigo compartiendo el momento "pies colgando" en un barranco.

Día de sol, nubes al fondo, brisa de manga corta.

- Nací blanca, con un bulto negro pegado - me decía.

Me estuvo comentando que no soportaba ser igual que otras siete en su piano. Limpia. Lisa. A la izquierda del todo, cerca de un Si bemol refinado. Todas tenían seis dobles, ella siete.

- Nunca me tocaban, joder! – trago de cerveza - Por eso cuando me hice mayor decidí irme a una escuela para arpistas. Entre tanta cuerda lloré tinta, tío.

Noté que lo que le pasaba era que le amargaba no sonar, tener que golpear una cuerda para que vibrara. Lo que quería era ser la cuerda.

La observé con detalle, dí un trago de cerveza yo también. La escuchaba atentamente:

- Allí ví claro que jamás, por mucho que me estirase, podría llegar a sonar. Caí en un pozo casi tan profundo como este barranco, tío. Lo pasé fatal. Empecé a consumir y traficar silencios. Fué muy chungo.

- Ya ves...

- Pues sí. Gané pasta y tal y me dió por comprarme un bajo.

¿Un bajo? Pensé.

- No sé... fué una época muy oscura, lo compré, lo tenía debajo de la cama. Jódete! Pensaba... aquí no te toca nadie, como a mí. Jódete! – (en ese momento tiró una piedra por el barranco. La oímos. Silencio.)- ... me enamoré de él.

Me quedé unos instantes pensando, mirando al vacío.

- ¿Y él?- pregunté.

- ¿Él, qué?

- ¿Coño, él no quería acabar contigo?

- Yo qué sé… Le puse aceite por dónde se enchufa el Jack, le destensé las cuerdas. Cuando se enteraron los de la academia me expulsaron y tuve que ir a juicio por secuestro y malos tratos.

Llegados a ese punto, todo se me hacía muy surrealista y empezaba a no creer todo lo que explicaba.

- Me condenaron a seis canciones como caja de batería y a tres como plato. “No te irás hasta que suenes como ellos” me dijeron los cabrones.

- ¿Y qué hiciste?

- Pues recibir montón de hostias de baqueta y playback.

- ¿?

- Encontré una colega de mi piano, un fa sostenido de la otra punta. Tenía contactos y montó un chanchullo para que pudiera hacer lo que querían.

Se me hacía muy difícil imaginar a alguien baqueteándola. Me acabé el culo de la cerveza y empecé a liarme un cigarro.

- Fumas?

- No, tengo que cuidarme la voz.

Qué tipa tan rara.

- Bueno, acaba la historia, te escucho- le dije.

Y esa fue la clave. Se levantó, empezó a enloquecer. Daba vueltas, giraba sobre ella misma mirando al sol. Se tambaleaba, deliraba.

- ME ESCUCHA!!!! ME ESCUCHAAAAAA!!!!!!! LO OYES?!?! LO OÍS?!?!!? ME ESCUUUUCHAAA!!! A MÍÍÍ!!

Y el eco le devolvía sus palabras (a mííí… ííi… íiii…)

- JjajASJDAJAJAJA!!! ME ESCUCHA A MÍ!!!!

Me giré para observar detenidamente la situación, se me antojó daliniana. La veía regodeándose en el suelo, casi llorar. Cuando se calmó le dije que se viniera conmigo.

- A dónde?

- A mi teclado rojo. Lo resisitirás?

- Claro. Me escucharás?

- Claro.

Y así fue que sólo tenía que encontrar su sitio, como todas las historias de los que no quieren ser el medio, sino el FIN.

Merci Arecio per haver preguntat, va por tí!

einhundertachtzig

2008-07-06T23:06:00.005+01:00

Recorden el pare en Estat Hippie de Pensament (EHP)?

Bé, doncs avui he presenciat el pare en Estat Àlgid d'Actuació (EAA).

Que vindria a ser entrar a casa i trobar-se'l enfilat amb un bol amb cors de carxofa a dos centímetres de l'aire (a?)condicionat i que et miri amb cara de "merda, això no ho hauria d'haver vist ningú".

Dit això, comentar que he d'acabar amb els peròs, i ja n'he dit un.
M'ajudaran a acabar amb ells?

D'altra banda, tenir nomos i mr. peus perfectes a casa és divertit i llavors l'endemà te n'adones que el lleig no és lleig. Ostres, i tot canvia, perquè abans t'han apuntat amb una pistola de cervesa, però abans t'han dit guapa més que guapa, i abans t'han cobrat un euro menys l'aigua, i abans el de l'aigua i el de guapa ja eren amics, però jo no ho sabia, abans. Perquè abans estava flipant amb asstrio, abans.

Buf.

Vagin-los a veure si poden.
El millor directe que he vist en mesos.

Qualsevol comença el dilluns així.

einhundertneunundsiebzig

2008-07-02T23:15:00.001+01:00

- Això és molt fort, isn't it?

- Què has sentit?

einhundertachtundsiebzig

2008-06-27T14:46:00.006+01:00

Perdona, se't veuen les calces.

Sí, és a tu, noia.
Se't veuen les calces.

Se't veuen i estic reprimint un instint molt intens de pujar-te els texans i tapar aquestes ratlles lila, blanques i rosa.

Molt lletges, per cert.

Camines tota presumint esperant que el món es giri i et piqui l'ullet, i a mi que només em venen ganes de pujar-te els pantalons.

Tens molts amics.
O sea, un munt d'amics.
I els teus pares paguen tots els essemesses que els envies amb paraules com "wapo", "akí" o "muakis".
Així, amb i.
Muakis.

Jo no deia muakis.
Jo deia "Petripiru papiru!", a la teva edat.
No deia wapo.
Ni wapa.
Ni dew.
Jo volia ser la Gi del Capità Planeta, a la teva edat.

Muts i a la gàbia i a fer el que et diuen i a creure i a somniar.

Perquè...de tant en tant somnies, noia?
Quan ho tens tot, somnies?
Per on t'escapes?

Bé, és clar, deus anar de compres.
Quin desestrés.
Quin munt d'horitzons s'obren.
Quin cultivar-se.

Et trobaré a Calvin Klein Underwear, oi?

Em deixaràs que et pugi els pantalons?

Agost 2007, Berlin.

einhundertsiebenundsiebzig

2008-06-20T08:43:00.005+01:00

Ahir va ser un dia estrany,
un dia de sol radiant.

Passejava encara amb els ulls vermells
per una gran família
i per la Prince més guapa del món,
perquè avui li havia tocat plorar.

Amb la Prince de petites ens havíem planejat el futur.
Viuríem en una casa enorme als Estats Units i treballaríem per la NASA.
Llavors, quan ella estés a la lluna, jo em quedaria cuidant els dofins i lleons que tinguéssim, i mentres hi fos jo... ella es quedaria escrivint.

I és que ha nascut per escriure
i cada dia ho té més clar.
Dimecres, envoltades d'espígol, en parlàvem.

Però ahir era diferent,
ahir pel carrer em vaig menjar l'albercoc més bo de l'apassionant món dels albercocs.
Vaig aixecar el cap extasiada per mirar el sol,
donar-li les gràcies i llavors corre puja canvia't i a sopar.

El sopar de Datalà.
Un Hippie amb un llibre Hippie i deu súbdits agraïts.
Tots menjant all amb tomata,
all amb "llengua",
all amb formatge,
aigua,
vi.

Després em regalen la lluna i una flor d'espígol.
Sí, l'espígol altre cop.
Dormo amb ell, l'espígol, al coixí del cantó
i em llevo pensant "quina bona olor".

Torna a fer sol,
torna a ser un dia radiant,
i jo que no entenc com aquell home, que és tot greix,
pot anar transparentant encara una samarreta imperi.
Quina calor.
Quin món més estrany.
Quin gust a all.

Foto 8 juny 2mil8, Lleida.

einhundertsechsundsiebzig

2008-06-18T08:25:00.004+01:00

Bé, doncs res, que se'ns ha tornat altruista en Lauren.
Ja fa dos matins que el deixo xerrant amb l'Edu i avui em trobo aixó.

Cliquin a la foto per veure-la millor.
Amb en Llo potser els presentem algunes aventures de'n Lauren...

einhundertfünfundsiebzig

2008-06-15T20:06:00.005+01:00

Bé, doncs resulta que ara fa una setmana i un dia al Lauren i a mi ens va canviar la vida: va aparèixer la Lucy.

Se'ls veia feliços, però només van poder estar junts un dia.
Ara Lucy viu a casa la nina de cabells negres i en Lauren parla tot el dia d'ella.
Ja en començo a estar tipa.
Els haurem de portar perquè es vegin quan quedem la nina de cabells negres i jo,
quin follón.

D'altra banda, està bé, que t'abracin de tant en tant, oi?

Per veure-ho millor, cliquin a la foto.
Lucy, 07 juny 2mil8, roba de patchwork, fil, agulla i arròs.

einhundertvierundsiebzig

2008-06-11T00:22:00.001+01:00

Doncs això.

Retolador, 10 juny 2mil8.

einhundertdreiundsiebzig

2008-06-10T08:34:00.003+01:00

Al setembre, de la mà de Ricardo Zamanillo, va sortir un nou fàrmac al mercat:

Ara, des de la bella Italia, ens arriba, de la mà del mateix fotògraf, el més trencador:

Merci mestre!

einhundertzweiundsiebzig

2008-06-05T22:56:00.004+01:00

Però què es pensen?
Sí... Sr. Amanyaga-tòtils... sí... Srta. "Y"... parlo amb vostès!

Ja ho saben, oi? oi? ja ho saben?
ja ho saben que avui ja ens funciona l'ascensor, oi?
Ja ho saben que JUSTAMENT ara després de tres mesos per CASUALITAAAAAAT ja podem fer-lo servir?
ui sí, quina casualitat
Ja ho saben que justament ara per casualitat se m'ha facilitat la vida, se m'ha escurçat el temps carrer-casa i per tant, quina casualitat, el temps per PENSAR?!?!!?!?

I quina casualitat que just avui se m'hagi desvetllat la segona veritat més absoluta d'aquest món, que és com escriure bé els perquès i per quès en català, oi?

I quina casualitat que hagi pogut fer servir una paraula com Nahrungsmittel en una redacció, no? Una paraula que, per cert, la princesa dels cabells grocs em diu que pensi en "mirar las naranjas" i llavors "aliment" em vindrà al cap.

No sé, és complicat.

Jo segueixo pensant que en Dorian, el veí de dalt, hi té alguna cosa a veure.
Deu ser ell que em protegeix.
Vostès segueixen capficant-se amb les Katiuskes grogues, i dic jo, no serà que tot plegat és més senzill i en realitat, tot el que li està passant al món sense que la humanitat se n'enteri és inversament proporcional a les vegades al mes que canvien els llençols a Bangladesh?

Jo cada dia n'estic més convençuda,
i a més,
això que m'han fet avui amb l'ascensor no té nom.
Tampoc té nom que cada dia em surtin més grans i canes tot fruit del seu pla malèfic.

Els ho tindré molt en compte quan em demanin Peta-Zetas.

Potser un dia es troben tacades de fucsia les seves adorades i encara no trobades Katiuskes grogues.

Que la veritat sigui amb vostès.
(i amb Elbos Trespèrit)

Finestra de la veïna de davant. No em diguin que no és sospitós tot plegat...

einhunderteinundsiebzig

2008-05-28T20:16:00.005+01:00

És curiós.
Molts textos comencen així: "És curiós".

Doncs aquest també.

Des que esmorzo amb aquesta cullera de plàstic:

I des que vaig a comprar amb un carro amb un estampat com aquest:

Que se m'ha transtornat algo.

Sense anar més lluny:

AQUESTA NIT HE SALVAT EL MÓN

No, no m'ho agraïu tots de cop.
Us he salvat de saber LA veritat.

Resulta que jo aquesta nit l'he descobert, i m'era demanat de no desvetllar-la. Perquè si la sabíeu, us hauríeu tornat bojos i us hauríeu començat a suïcidar i a cridar i el món s'hauria autodestruït.

S'estava desvetllant LA veritat a varis llocs, i jo era l'encarregada d'aturar aquest drama.
No em preguntin exactament com ho he fet, però tenia continuament unes veus indicant-me què havia de fer, i en un moment àlgid, m'ha estat mostrada la clau de tot plegat.

M'han transportat a fa milers d'anys, però en realitat era "ara" i aquí al costat.
Era com una jungla i hi havia un triceratops enorme tumbat al terra.
El cap era gegant.
Era un triceratops mascle de color lila-fucsia llampant.
Llavors em deien:
"Ara naixerà el primer dinosaure de la nova etapa"

I el triceratops mascle obria la boca i de dins hi sortia un mini-triceratops del mateix color lila-fucsia llampant.
Li costava caminar, era maldestre, i marxava més feliç que un jínjol.

Em deien:

"Ara ja no hi ha marxa enrera, ha començat la nova Etapa. No li pots dir a ningú el que acabes de veure. No pots explicar que en realitat vivim en cicles sobreposats els uns als altres. Acaba de néixer el que per molts serà el primer dinosaure. Però ja has vist que aquest ha nascut del que va ser el primer dinosaure de l'Etapa anterior i coetània. Aquesta informació només la sap el dinosaure pare, Nosaltres i tu. Preser-va-la. Amaga-la."

I d'una manera més estranya que això que els acabo d'explicar, em trobava dormint a la meva habitació. I mig en somnis mig despertant-me he vist un insecte EnOrMe que he hagut de dibuixar abans d'esmorzar:

Estava intentant escapar-se per un forat amb cables que hi tinc a l'habitació.
Em donava molt mal rotllo, i no podia parar de pensar quin coi d'insecte devia ser, i perquè tenia unes ales tan petites i atrofiades, i perquè tenia aquelles taques vermelles.

Tornava a adormir-me, i quan em despertava del tot, l'habitació era plena de fillets d'aquest insecte, i una oca enorme, i coloms, i segurament algun altre ésser viu que no recordo.

M'he espantat molt.
No sabia què fer, em costava obrir els ulls, però volia anar a tocar l'oca.
Llavors, just quan li estava tocant el coll, s'obria la finestra i apareixia el Sr. Paul Walls amb les seves rastes incloses.

Em deia: "ei! què passa proude!"

I jo un tant engoixada...

- "no sé tio, acabo de salvar el món, m'he despertat i he trobat tot això aquí, va, ajuda'm a treure aquests insectes"

i ell:

- "no sé, obra la finestra no? igual marxen"

i jo:

- "és clar"

i ell:

- "va, parlem-ne"

I llavors ens estiràvem al llit i xerràvem tranquil·lament de no sé exactament què.
Era com si ell també sabés alguna cosa del que acabava de fer.

M'he despertat, però avui em sento pletòrica.
Us he salvat.

(aplausos)

Gràcies, gràcies.

(ovación)

einhundertsiebzig

2008-05-24T10:55:00.003+01:00

De los espárragos verdes y la consciencia:

Sin más una alcachofa y el mejor queso.
Lambrusco.
Cerezas-glande-corazón.
Gelat.

Manzana con manzana.
Maduixa, cereza o plátano?
Plátano.
Vale, maduixa.
Maduixa con manzana.

5 veces humo.

Y un sueño por aquí,
otro por allá.
3
Que si "yo nunca" y "yo tampoco" pero "ah, pues yo sí".

Y entonces el momento espejo.
Repito:
EL MOMENTO ESPEJO

Gran abrazo de "por fiiiiiin!!!"

La buena suerte,
la intuición,
la energía,
las cartas,
la energía,
la intuición,
la buena suerte.

Electromagnetismo.

La consciencia.

24 de maig de 2mil8, aquarel·la

einhundertneunundsechzig

2008-05-21T00:04:00.006+01:00

"Viure en un cinquè és la meitat de viure en un desè, i això em fa molt feliç."

Perquè no, un no s'hi acostuma a pujar escales, i sí, l'aigua pesa.

I llavors tot pujant em segueixen caient meteorits...

...perquè no fem un càmping-gas al tercer i després de sopar seguim pujant?

...joder... altre cop... la del quart ha tret l'estoreta perquè ens pensem que ja hem arribat...

...realment és de gres aquest terra?

...almenys no esbufego com en Dorian.

...joder Dorian, què lleig que ets...

...només d'imaginar-te, Dorian, sento els teus esbufecs, i recordo com cada cop sortim amb la princesa dels cabells grocs a veure com et costa pujar...

...arjngfff arnjfffff... i ja ja ja

...i com ronques, Dorian, per les nits...

(ara et sento)

...i, en unes escales de cargol... com et canses menys, anant per dins o per fora?
...és que per dins caus
i per fora és llarg...

i total, al final, què?
perquè si al final HI HA, doncs mira
però si no HI HA és lo de la piscina buida
i de cap no cal tirar-s'hi
però tirar-s'hi potser sí
i si ja m'hi he tirat i resulta que era un reflex?

joder
no m'agrada portar ulleres de sol

llavors, víctima de reflexs quina merda, no?

i si resulta que txim-pum?
i si tot és mans al clatell?

ostres, que arreglin l'ascensor, si us plau

Foto: balcó d'Alquézar, abril 2008

einhundertachtundsechzig

2008-05-16T16:03:00.004+01:00

(En una taula de tres,
amenaçats pel soroll d'un futbolí.)

Revelacions d'un pare en Estat Hippie de Pensament (EHP):

"És que aquesta nena és una barreja de tot,
no serà mai feliç"

Foto: tirant del google...

einhundertsiebenundsechzig

2008-05-16T09:45:00.004+01:00

I l'anunci:

(mame tsu mameeeee...)

I això és un simulador de petar bombolletes de plàstic, no em diguin...

Per últim, els presento les meves memòries USB: