De petit no li agradava el pa amb vi i sucre. Ni anar en bicicleta. Ni tirar pedres al riu. Ni jugar a pilota. Ni fer sorollets onomatopeics per explicar les coses. Ni amagar-se per espiar fent veure que era un agent secret. Ni ser un nen.
El que li agradava era observar tothom i imaginar què podria estar fent si no estigués allí. I així li passaven els dies de sol i els de pluja, els de vent i boira, els elèctrics i els de color vermell. Solia asseure's al porxo de casa o a la gespa del pati, i, de tant en tant, sota la petició d'algun adult, jugava amb altres nens perquè tocava. Però com que ell sempre hi era de manera absent, els altres se n’adonaven i acabaven assenyalant-lo.
Això tampoc li agradava. Ni li molestava. Es podria dir que va acabar sent-li indiferent.
Un dia, la seva germana petita de sis anys, segurament quan una aranya al Nepal va atrapar per primer cop un mosquit a la xarxa, va decidir asseure’s a parlar-hi. Ella sempre s’havia pensat que era una princesa que havia nascut en la família equivocada. Li agradava dur un estel de color rosa llampant als cabells perquè creia que era una corona secreta. Creia que un dia l’estel faria que la rescatessin i se l’emportessin al castell que sempre havia estat seu.
Com que de tot això n’estava molt convençuda, tenia el posat que tenen els que saben la veritat. S’ho mirava tot amb la tendresa i compassió dels que han entès. De fet, segons ella, tothom vivia en la ignorància, i això li donava prou perspectiva com per veure, entre molts altres detalls, que el seu germà no lluïa.
“Com és que mai vols jugar amb mi?”, li va demanar amb els ulls brillant.
A ell li va sobtar la pregunta. Van quedar mirant-se fixament durant molta estona. Observant-se. Sis anys d’experiència innocent qüestionaven els vuit anys d’existència de l’altre.
“Si jo fos un príncep secret, segur que sí que hi jugaria”, va respondre-li finalment. Ella va contestar que “és clar”, i es va allunyar fent saltirons.
Aquella pregunta se li va anar apareixent intermitentment al llarg dels anys. Quan anava al cinema per anar-hi, quan provava la cervesa per provar-la, quan li creixia el pèl al pit i es mirava al mirall i no s’agradava, quan tossia després de fumar tabac, i quan pensava en aquella noia que, una mica com ell, també vivia distant.
Pensava en ella quan s’asseia vora el seu lloc predilecte: les vies del tren. Eren una guia. Un camí marcat. I la gent hi passava. Li agradava molt reflexionar-hi i, sobretot, veure que ell ho podia observar des de la tranquil·litat més absoluta. Això últim, però, alhora el turmentava.
Quan va arribar el dia que es va haver de guanyar la vida, va decidir fer-se maquinista. Estaria sobre el “seu” lloc i a més ell duria el rumb. No ben bé el de la seva vida, però un rumb, al cap i a la fi.
Passats uns anys de fer el mateix trajecte, l’endemà del dia que segurament algú, en una cabana del Nepal, es va fer el primer petó, es va començar a avorrir. Se li havien acabat els recursos per imaginar què podria estar fent si no estigués fent allò. Es va quedar en blanc. O lila. O més aviat marró.
Va estar uns dies treballant sense ser-hi. Preocupat per com podria continuar amb la seva feina a partir d’aquell moment.
Va ser així com un dia va recordar el que li havia dit en una altra ocasió la seva germana quan ja tenia nou anys: “T’hi has fixat, que la gent, de vegades, fa coses estranyes?”.
“Efectivament”.
I va començar a pensar que potser no seria mala idea instal·lar una càmera en un dels vagons i observar tothom durant els trajectes. Potser hi trobaria algun indici d’originalitat o vulgaritat, algun indici d’algú que com ell cregui en el “tots-són-iguals-menys-jo-i-a-sobre-tots-pensem-el-mateix”. Algun indici d’alguna cosa, al cap i a la fi.
“Si més no, em distrauré”.
Als quinze dies ja havia muntat l’artefacte amb l’ajut d’un veí d’aquells a qui la gent acut per fer exactament aquest tipus de coses. Li era ben bé igual que això estigués permès o no. Era la única sortida que veia per poder seguir fent “el mateix” que fins ara.
Va estar-se observant el mateix vagó uns set anys. Potser una mica més. Potser una mica menys. Al principi s’ho mirava de reüll, com fent veure que les imatges no les tenia a la vora. A la dreta. En blanc i negre. En continu moviment.
Es forçava a focalitzar endavant i obviar aquella pantalla; però en el fons aprofitava qualsevol botó que hagués de prémer per passar-hi la vista.
A poc a poc, aquells bocins de quotidianitat l’anaven absorbint cada cop més. El feien imaginar moltes vides. El feien seguir la mirada d’aquella vella que els dimecres guaitava per la finestra, el feien sentir de lluny el nen que plora aferrat a la seva mare, anar en la bicicleta dels excursionistes que mai acaben de trobar un lloc prou còmode per estar-se, el feien sentir desig per la noia maca, enveja del que l’abraça, curiositat pel que hi ha dins aquell maletí. El feien sentir, al cap i a la fi.
Va donar voltes a aquesta idea durant un temps. Un temps en el qual a dotze estances del Nepal, dotze monjos calbs obrien els ulls alhora cada matí.
Així que el següent pas va ser imaginar-se què seria interaccionar amb aquelles imatges.
Es preguntava si el gos gran que a les vuit del matí sempre lluita contra el seu amo per pujar al tren, l’oloraria quan passés a prop seu. Si el bordaria o si mouria la cua, o si, senzillament, no faria res.
També s’imaginava què passaria si fes veure que llegeix un llibre mal folrat amb paper de diari i decidís estripar-ne una pàgina i, acte seguit, una altra. Li agradava pensar que la senyora embarassada li donaria les gràcies quan li cedís el seu seient. Li venia de gust posar-se a tossir molt fort amb una mà recolzada a la paret i mirar tothom com demanant ajuda o clemència.
Sentia una curiositat immensa per saber com canviaria la realitat del vagó i, sobretot la seva, si un dia decidís interactuar-hi.
Això, encara el feia sentir més.
El dia que va arribar a aquella conclusió era mitja tarda, i dos nens del Nepal feien volar un estel mirant-se amb cara de complicitat. Volia sortir a tallar-se el cabell ben curt i a comprar vi blanc per poder brindar per ell i les seves percepcions. Fins i tot va trucar la seva germana per demanar-li com li anava pel seu castell que era aquell tercer segona del centre.
Se’l veia brillar, havia pres una decisió.
L’endemà al matí es llevaria, i, per començar, ja no li caldria pentinar-se. Això ho trobava excels. Quan arribés a la cabina, desconnectaria la càmera aproximadament per sempre. Gaudiria de fer el recorregut com fa uns anys enrera, ell sol i la via, ell sol i la via, ell sol i un túnel, ell sol i la via. En gaudiria molt. Fins a l’hora de plegar. Llavors baixaria de la cabina per fer el canvi de torn fins l'endemà i agafaria aire. Es miraria l’andana i trauria l’aire. Guaitaria un moment aquell núvol que de ben segur al Nepal no veia ningú i, per primer cop, pujaria al seu tren.
Segur que aquell vagó no seria com ell l’havia vist a través del blanc i negre. Segur que no hi trobaria un primer petó. Ni aranyes, ni monjos, ni nens jugant amb estels. I des del cim del món ningú el podria veure mentres s'asseu entre la gent que durant tant de temps havia observat. Tampoc se l'imaginarien sentint que havia pogut fer-ho.
Segur que no. Però aquest cop, almenys, ell ho viuria des de dins. Al cap i a la FI.
