12 d’octubre 2011

La nena del logopeda.



Efectivament: em quedo afònica.

Això fa que setmana rere setmana visiti puntualment el millor logopeda del món. O això vull creure.

I en realitat no arribo puntual. Arribo una mica abans. El primer dia sense voler; els altres expressament.

I és que m'espera l'Eva. Una nena de rialla panoràmica, d'ulls desperts, i que no sap pronunciar la "egge". Et mira als ulls, et diu hola com et dius, què fas, on vius, perquè vens, de què treballes, i tot en la mateixa frase. De cop i volta una marrec de set anys interessant-se sincerament amb la "maduresa" d'algú adult.

No perd el somriure i em regala més preguntes. Es veu segura de sí mateixa. No li fa por res. I llavors ho entenc. O millor dit, m'emociono. O potser no ho entenc del tot.

Amb la mateixa tranquil·litat i alegria amb que m'explica que avui ha berenat coca, m'ensenya un dibuix que ha fet al cole. Mira, aquest és el meu pare que no és el meu pare, que és d'acollida, el meu germà d'acollida, i la meva mare d'acollida que es va morir a l'agost.

I somriu.

Me la miro.

Sí, va anar a comprar, i se li va parar el cor i ara ja no hi és... mira...

I somriu.

És un somriure d'enteniment. De "quines coses, eh?".

Em deixa glaçada.

M'explica que se l'estimava molt, que era molt maca i que l'havia cuidat molt bé. Millor que les altres mares d'acollida. Però que mira, que ara ja se n'ha anat. I que ara estava amb el pare d'acollida que resultava que estava molt trist perquè s'estimaven molt. I el seu germà també estava molt trist i ella mirava d'animar-los.

No podia deixar de mirar-la fixament. "Wordless", que en diuen.

Me la vaig imaginar amb aquest posat de nena i d'adulta, donant-los forces a tots a través d'uns fils que no es veuen.

Amb set anys de vida ja ha viscut amb vàries famílies, als seus "pares de veritat" només els pot veure un o dos cops al mes, se li ha mort la persona que l'ha cuidada millor, i ho accepta. I somriu. I mira als ulls. I s'esforça per pronunciar bé la "egge" perquè sap que pot fer-ho millor. I té el somni de ser infermera, i les ganes de complir-lo. Creu en ella. S'interessa per tot. Somriu també amb els ulls.

S'ha convertit en la meva mestra particular.

Ja tinc ganes que sigui divendres.


*foto gentilesa del Sr. Google.

2 comentaris:

viric ha dit...

Molt maca la història! Quina nena més valenta. En té molta sort de ser-ho, de valenta.

I et quedes afònica? Com és això?

La Coralí em sembla que s'hi va trovar, i va anar a classes de respiració o alguna cosa així; no sé si deu ser el mateix cas.

Lalu ha dit...

Molt maca la història!(en viric m'ha robat les paraules :)

Una abraçada!!