Un KIT ATRAPASOMNIS, un llibret LLETRAPETITA de SUEÑOS, un cd NON NON amb cançons de:
ELS AMICS DE LES ARTS VERDCEL ALBERT JORDÀ ÒSCAR BRIZ XAVIER BARÓ (((j))) CESK FREIXAS NARCÍS PERICH ALBERT PALOMAR FIRST AID KIT ROGER BENENT amb LLOC-NO LLOC.
I dins el fanzine... un dibuix meu!!! Encara que no es llegeixi bé... és el de la dreta!
La evolución conductivista es quitar el rollo de papel de wàter del porta-rollos para limpiarse el culo.
Abril 2mil9, gavines de Travemünde, Alemanya.
08 juny 2009
PER MOLTS ANYS ALBA!
acrílic
05 juny 2009
Avui m'he creuat amb un gos que tenia canes.
"Òstia!", he pensat, " "canes" en castellà és "perros", i en francès, un festival de cinema".
Però no creguin que això m'ha ocupat més de mig segon.
Cada dia, al mateix banc on el gos d'avui estava lligat, a les tardes, s'hi asseu un vellet que saluda tothom. "Bona tarda!" "Bona tarda..."
Indiscutiblement, si el vellet tingués algun cabell negre, se'n diria cana.
I em demano pel temps. No el de pluja. No el de veremar. No el de crisi. El temps del temps. Die Zeit.
El temps de vegades es para. Ho sé. Es para. A mi se'm va parar tres mesos seguits, va ser tota una aventura. No. Va ser una ex-periència. No. Va ser descomunal.
M'ho havien explicat algun cop la reina rossa i el gegant dels geganters. N'havíem parlat. També amb "el aventurero que migra" n'hem parlat sovint. Sí.
Al gegant dels geganters li vaig regalar una màquina del temps fa uns anys i li va fer molta il·lusió, la va fer anar un any sencer. Potser una mica més. A "el aventurero que migra" li vaig regalar una brúixola. Del temps, també. Del temps d'oblidar, bàsicament.
Jo em pensava que en trobaria alguna per mi, de brúixola d'oblidar. Però resulta que no existeixen. Existeixen brúixoles de apechuga-lo-que-te-toca-y-aprende-a-vivir-con-ello. Són difícils de trobar i de vegades hi ha limited-editions que es poden comprar a l'e-bay. L'altre dia me'n van prendre una "de les mans".
Fa molta ràbia.
Introdueixes tots els codis, decideixes gastar-te una mica més de diners, i no només te n'adones que ja no hi tens res a fer, si no que a més t'entren ganes d'escriure en castellà.
Será por la fuerza de las os, zetas y jotas. Será porque la brújula de apechuga-lo-que-te-toca-y-aprende-a-vivir-con-ello quizá no exista y se las inventen en el e-bay. Será para jugar a ser otro yo.
Quizá hoy me ate al banco como el perro con canas y le diga "bona tarda" al abuelo entrañable y a toda la gente que pase.
Cada dia, quan vaig a treballar, mato, com a mínim, una formiga*. Dic.
I no és que sigui un propòsit. Si ho fos, com tots els propòsis, no el compliria. Tampoc és que vagi en contra de les religions tibetanes i per això vulgui matar algun(s) dels seus avantpassats volent. Tampoc.
És que no ho puc evitar. I no m'agrada.
Com que sóc dolenta pels noms, no puc recordar quin músic va fer un disc fent al·legoria al fet que la seva xicota, quan era petita, va oganitzar un enterrament de formigues al jardí. És un músic de jazz, i el nom té, com a mínim, una jota.
Però no vé al CAS (que té nom com de festival de música: el FIB, el BAM, el CAS...).
Bé, el fet és que mato formigues. Se'm posen davant. O millor dit (el polze), a sota. I si desvio el peu, en vé una altra corrents per que la trepitji.
Els ho juro.
Una opció és no mirar. Tirar pe(è)l dret. Hi ha gent que ho fa, i els hi funciona. Així no veus si en xafes o no.
Però jo no en sé, de no mirar si xafo algú. I vaig pel camí cantant per dins alguna cançó de'n Santi Balmes, per exemple, i dient també per dins "ho sento! ui, ho sento... aix... em sap greu, entschuldigung...".
Així que des d'aquí, avui que he descobert que dels guants sense dits se'n diuen "MITENES", voldria donar el meu condol a la família-comunitat de formigues que viu al costat de l'Hospital Santa Maria de Lleida.
També els demano disculpes.
*de les més petitetes que es veuen com puntents, que encara són més mones. Imatge del St. Google!
Ets la causa que hagi de dir la frase que ningú vol dir: "La tinc petita"**.
Gràcies a tu avui he passat moments que no desitjo a ningú. Si no en tenia prou d'haver d'escoltar al rector de la Universitat durant gairebé quatre hores dient coses com 3.200 és el 14% de 7.500, si no en tenia prou, dic, has hagut de fer-te notar com sempre.
Gràcies a tu, també, vaig passar una de les pitjors experiències de la meva vida que va ser. Dos punts. Anar en un jeep enmig del Sàhara, dunes amunt i avall, clots amunt i avall, amb el "Numa numa hey"*** i amb tu cridant per dins que o trobava un lavabo, o el trobava. Va ser esplèndid llavors arribar al mig del desert, a l'escenari de la Guerra de les Galàxies i que un bon home em senyalés una porta de fusta esquerdada que permetia l'accés a una mica menys d'un metre quadrat de wàter ple de sorra fins dalt. Sense sostre. Amb tormenta de sorra a l'interior, també.
"Oh, és que aquí és on venia el repartiment, és l'únic que hi tenim" "Oh, és que a mi la Guerra de les Galàxies me la sua, i el mal tràngol que he passat no me'l retorna ningú"
A tot això hi sumaríem aquelles dues hores eternes d'Alsina Graells, aquell congrès, i l'altre, i aquell maleït examen de quatre hores de Biologia Cel·lular, o el dia aquell que et vas despertar just quan tancaven Razzmatazz i ja no deixaven més entrar als labavos i estava a Marina i havia d'anar fins a Palau Reial i no podia fer ni tres passes. Ah, i la fira de Tàrrega, és clar. O el concert de l'altre dia d'Asstrio.
Me'n recordo. De tots els moments. Tots.
El missatge és clar: "PARA JA, NO?"
Atenta-ment,
proudemax
* com que no estic segura si algun dia la llegirà o no, l'acabo de llegir en veu alta cap a dins per assegurar-me'n. ** això ho suposo jo, perquè si no, no m'ho explico *** és completament verídic, jo ja era lletgista abans que que el lletgisme s'inventés
La foto és d'Ulm, Alemanya. Ho veia cada dia anant al laboratori.
Doncs resulta que ser català és esgotador. Ja ho va dir algú. Has d'estar sempre donant explicacions.
Has d'aguantar mirades de compassió a l'estil "pobreta, que es pensa que el seu dialecte és una llengua"
Has de tenir converses així:
algú: "així tu què parles, tres llengües, no? alemany, anglès i castellà, no? què bé*!"
tu: "QUATRE, QUATRE!! la meva llengua, també la parlo, saps? i una mica de francès, i una mica d'italià, i el portugués també l'entenc... és que tinc molta sort, saps? el català s'assembla a totes elles"
També et pregunten si t'agraden els toros, i et diuen** frases en un castellà pèssim com si et fes alguna gràcia. Els dediques un somriure, els dius que molt bé, i estan molt contents.
De vegades s'interessen i et demanen explicacions més extenses, i després de tot et pregunten: "però el cole i tot això és en castellà, no?"
A tot això vull deixar MOLT clar, que no tinc RES contra els Espanyols. Ni contra els Francesos. Ni contra ningú. La família del meu avi era espanyola i ell va néixer a Valladolid. No passa res. Hi hagi pau. A tot arreu hi ha gent de puta mare i gent fill de puta***.
Tampoc demano que tot el món sàpigui que a Espanya hi ha una regió on es parla català i que alguns de nosaltres ens sentim nació. Entenc que no tothom té per què saber-ho. Jo mateixa no sé quin idioma es parla a vés a saber quina regió de quin país de l'Àfrica o Àsia o d'on sigui.
És només que no em sento espanyola. Ni francesa. Ni alemanya.
Em sento del món, Europea, sí, i catalana, i no crec que sigui cap crim.
Només demano que quan ho expliqui, no em mirin com si estigués sonada i em prenguin una mica seriosament. Si no, no podran entendre mai qui sóc.
Una opció seria deixar-ho córrer i deixar-los viure amb la ignorància. Seria sens dubte molt més fàcil. Però covard també, no? O no, o és lo més intel·ligent? És que ja no ho sé. Estic dubtant de debò.
Malgrat tot, sempre et pots endur sorpreses. Com anar a Salzburg i per error acabar a la inauguració d'una exposició al Salzburg Museum. Una inauguració amb persones que semblaven improtants, i música i pica-pica i de tot. Fins i tot una actriu i presentadora britànica força coneguda a Wales. Fins i tot pots acabar coneixent-la per que estàs a la inauguració amb dos britànics i volen saludar-la.
Llavors et pregunten d'on ets. Dius que d'aprop de Barcelona. I sí. Ho diuen. Ho diuen!
"ooh! de Catalunya!!"
SIIIIIIII!!
I des d'aquell moment et presenten a tothom com "aquests són dos nois que venen de Liverpool**** i ella que vé de Catalunya"
I la gent "oh! Catalunya! molt bé!"
I llavors, no saps ben bé per què, però dones la mà i saludes d'una altra manera.
I ho entens. Entens per què ho saben.
L'exposició era sobre Leopold Kohr. Que resulta que va viure a Barcelona els anys 36 i 37. Que resulta que promulgava la frase "small is beautiful" referint-se a les nacions.
I visites l'exposició i et trobes amb un mapa com aquest del que ell pensava que havia de ser Europa:
També hi sortia Andorra... però no el País Basc... Just el que hi ha al costat de Catalunya és Aragó.
No es tracta de ser o no separatista. Tampoc de ser o no nacionalista. Es tracta de que ens deixem tots en pau una mica i ens respectem i reconeguem que no som el mateix i a viure tots tranquils i punt.
I parlo en plural per que hi ha determinades actituds catalanistes que també m'avergonyeixen. Ja ho he dit, de fills de puta i gent de puta mare n'hi ha a tot arreu. Catalunya inclosa.
* Per si algú es pensa que parlar tantes llengües és una sort, s'equivoquen. És moltes i moltes i moltes hores de feina!! Que això no cau del cel. Però sí, és collonut! jaja ** No em refereixo només als alemanys. Parlo d'estrangers en general. *** I dic jo que ser un fill de puta o de puta mare és el mateix, no? que ta mare és el mateix, no? **** Com que ho trobo molt fort, passaré de lletra petita a lletra ben gran: que un dels de Liverpool té una tieta casada amb un home, el tiet del qual és el Ringo Super Star!!! sííí!! Entre el Ringo i jo hi ha 4 persones!! i entre ell i vosaltres, cinc! i entre jo i el John Lennon, 5 també! i vosaltres 6! yeah!!!de res, de res!(per si no ha quedat clar, el tiet del seu tiet és el Ringo)
Regal d'aniversari pel Joan Vallvé - Sr. Pistraus.
Retallat entre Lleida i Ulm tot mirant Lost (sola o en companyia) i grabat a Ulm fent servir un estenedor de roba a mode de trípode. Disculpin els errors.
Per si la foto de dalt els ha deixat indiferents, aquí dues imatges més que pretenen aclarir la naturalesa d'aquestes superfícies brillants:
La pregunta a la següent foto és: "quina marca de pintallavis deuen fer servir?" i d'altra banda "per què aplaudeixen amb els peus?"
Les següents tres fotografies tenen una relació directa amb (i pretenen ampliar la breu) 3a edició de MLG.
El primer pretén tenir un caràcter europeu i globalitzador:
Al segon, no només l'han obligat a dur botes, sinó que l'han castigat de "para a la caret". (tenint en compte que fa l'acció de caminar, serà una veritable putada quan topi) (per que la neu que porta al cap caurà als vianants, és clar)
No tinc res a dir sobre el tercer, però ja ho he dit:
I evidentment, la imatge estrella de l'exposició.
La col·lecció de les col·leccions.
El muntatge dels muntatges.
Les "mare guardiola" del món de les guardioles:
*Res, només era per assegurar-me que arribàveu fins al final i véieu la última foto jeje 14 de febrer de 2mil9, Ulm.
Des d'Ulm, ciutat el nom de la qual no podia ser més lletgista, intentaré anar penjant els racons més llef que trobi en aquesta fantàstica ciutat.
Com diu un amic meu, a l'escriure Ulm, sembla que hagi deixat anar les mans damunt del teclat de qualsevol manera.I més o menys.
No em negaran que és terrible que els diguin:
"ei, anem a dinar que se'ns ha fet tard, ja són dos quarts de dotze"
(i a tres quarts i mig de dotze, ja has dinat...)
I és que sí, just en aquesta regió, diuen les hores com nosaltres! Diuen concretament "quart dues" o "tres quarts set" i ja s'entenen.
Una altra cosa força lletgista també, és anar tapat fins dalt, amb una bufanda que no et deixa ni respirar, i que t'entri neu pel coll. Alguns diuen que això és més aviat una putada, i també.
També n'estic tipa d'haver-me sentit dir unes tres centes quaranta sis vegades al dia: "què, fa fred aquí eh? no com a casa teva!?!"
Per dó?
Els vaig ensenyar els diaris d'ahir dels Pirineus i no s'ho creien.
Realment ja comença a fer mania el concepte que tenen d'Espania. (per no dir els que no tenen ni idea de que existeix Catalunia o d'on està exactament Bartzelona)
*La primera i segona edició de MLG va ser a la Berlinesa.
Des de fa temps que per aquí es nota la meva afició a la llengua alemanya.
Bé, doncs necessito compartir amb vostès la genialitat més gran que he trobat en aquest idioma: "Mensch-ärgere-dich-nicht!"
És un joc. Un joc molt conegut. Un joc que es diu "Mensch-ärgere-dich-nicht!". Un joc que literalment es diu "Home, no t'enfadis!"
Sí, és el PARXÍS, i la frase "Home, no t'enfadis!" fa referència a quan et "menges" una de les fitxes i fas recular fins al principi al teu contrincant. Llavors li dius amb mitja rialla a la boca: "Home... no t'enfadis!"
GENIAL
Fa temps que no jugo a l'home-no-t'enfadis, algú s'apunta?
No hi són per què resulta impossible explicar-les només des d’un punt de vista.
Són les que es construeixen a trossets de mirada de calidoscopi d’algú que duu uns vidres rosa brillant enganxats a la retina. Com aquella noia que ara mateix està intentant desembussar la pica de la cuina i mira a càmera girant el cap cap a la dreta sense deixar de manxar el desembussador, amb un posat de “no entenc res”.
Li regalima la suor pel front i es pregunta per què no pot deixar de fer aquell gest tan estrany i pestilent de desembussar. Talment com si fos un encanteri. Talment com si pensés que no pot decidir deixar de treure la merda de dins la pica.
El problema és que fa massa temps que es va fer les incrustacions dels vidres a la retina i ara ja formen tan part del seu dia a dia, que de vegades oblida que un cop, no els hi va dur.
Segueix desembussant.
Per la finestra, un grup de deu persones vestits igual amb armilles negres, i agrupats amb una corda que els manté a tots units, li tiren una foto Polaroid. Una cada un.
Entren a la cuina mig trepitjant-se els uns als altres, sense separar-se, com si fossin una colònia de pingüins parlant un idioma estrany. Segur que Eslovè.
La noia no se n’adona de la incursió i segueix manxant i mirant a càmera. Aquest cop, però, a més, duu un calidoscopi enganxat a cada ull i gira el cap a dreta i esquerra com si fos un pèndol del revés.
El grup de pingüins-persona, darrera la noia, es comporten com uns periodistes dels anys vint. Tots ells intenten que la foto que agafi la noia, sigui la seva.
Però ella segueix mirant a càmera i girant el cap amb els calidoscopis als ulls i els vidres a la retina i les mans al desembussador i el cap “irgendwo”.
“És que s’hauria de veure, aquesta noia! S’hauria de veure!!”, murmuren tots entre ells, els home-pingüins-periodistes, ara en croat, és a dir: “Je da bi vidjeli ovu djevojku! Treba vidjeti!”.
El pot de la Sal s’ho mira i creu que veu visions. La formiga de damunt del pot de la Sal, que diu que mai té temps, remuga en veu alta per que s’ha deixat l’entrepà a casa, i té gana, i aquella noia no està cuinant i no pot esgarrapar res. Així que decideix esperar damunt del pot de sal.
Just llavors truquen a la porta, i quan el germà gran de la noia va a obrir, no hi ha ningú.
Sol passar, això, últimament en aquella casa.
Truquen, però no hi ha ningú. Sona el telèfon i després del “digui” els deixen amb la paraula a la boca.
El cas és que el germà, quan torna d’obrir la porta, passa per la cuina, esquiva els homes-pingüins-periodistes, i com si res es serveix un suc de la nevera. I com si res, li diu a la noia: “Fins que no mengis enciam, no podràs de deixar de desembussar”.
“Enciam?”, diu la formiga.
“Agafa la meva! La meva foto! Uzmi moju sliku! La meva foto! Vidite!!”
I el pot de sal que no sap on mirar.
I la noia que de cop s’atura i mira cap endavant. Segueix amb els calidoscopis als ulls però ja no mou el cap. Ja no desembussa.
“Un moment”, es diu, “si no em moc, això tampoc es mou”.
S’ho repeteix en romanès, per donar-se credibilitat:
“Dacă nu am misca, nu misca.”
En aquell moment, la formiga desisteix i prefereix tornar a casa a buscar l’entrepà. Els homes-pingüins-periodistes fan silenci i observen la noia. Es miren entre ells.
Sense dir res es diuen que ja no hi tenen res a fer, allà. Marxen com poden movent-se aleatòriament entre ells sense separar-se, però aquest cop en silenci.
El germà, que ja fa estona que s’ha acabat el suc, està assegut al wàter del pis de dalt a punt d’eixugar-se el cul.
La noia torna a dir: “Dacă nu am misca, nu misca.”
Es fa fosc a l’escena i baixa el teló.
El públic aplaudeix.
Torna a pujar el teló.
Els actors saluden, el públic segueix aplaudint.
Torna a baixar el teló.
Algú explica un acudit i ningú riu.
El públic xiula des de fora mentre els actors se’n van als camerinos.
Allà la noia se sent marejada. Sense els maleïts calidoscopis s’hi està sens dubte millor, però no hi ha tants colors. No hi ha tants colors...
Creu que ho ha decidit. Deixarà l’obra. En breu. Deixarà l’obra i demà mateix trucarà per demanar hora per treure’s els vidres dels ulls. Mai s’havia implicat tant en una obra de teatre. És la que ha viscut més i durant més temps, la que ha interpretat millor, i la que l’ha fet viure una mica menys de veritat.
“Dacă nu am misca, nu misca.”
El que no sap ningú, és que un cop ja operada, i amb un altre guió per estudiar sota el braç, continua portant un dels dos calidoscopis a la bossa. Sempre. Allà on va.
Tot un senyor. Cult, atent i treballador. L'avi Teo, el Senyor Ochoa, era més catalanista que molts catalans. N'era tant, que fins i tot... desto cómo se llama... va voler fer les seves aportacions lingüístiques. Per això ell sempre sopava "un pescat que està molt ric" i, inanerrablement, tots "li féiem el favor de l'aigua".
L'avi Teo, el Senyor Ochoa, ha sabut estimar. Ha sabut ensenyar-nos fins l'últim moment. I és que l'avi Teo, el Senyor Ochoa, era un "maestro" de cap a peus.
Amb ell tot tenia aquell toc de les coses ben fetes. Tot tenia la dignitat que cada cosa es mereix. I és que l'avi Teo, el Senyor Ochoa, és un exemple a seguir.
Tres, dos, un, i el tren es posa en marxa-xa-xa. Asseguda com està, no pot evitar mirar per la finestra: l'andana, algú, una columna, dos alguns que s'abracen, un, dos, tres arbres, columna, un tren abandonat, la siuleta d'un home dins el tren abandonat, vies, més vies.
No pot sentir-se ni més, ni menys abandonada que aquell tren. Fa mesos que resta inhàbil per reconèixer-se en qualsevol propòsit dels que se li suposa ha de ser capaç. Resta inhàbil i desencisada, però sempre, sempre, amb l'ombra dins, ni bona, ni dolenta, ni suau, ni fosca. Simplement un recordatori per sentir que "és", i així, seguir sent, sense massa pretensions de sentir-se viva i que li sigui permès estimar.
Pren el que té i somriu. Res més. Almenys encara somriu.
Imatge extreta de Sant. Google. És d'un accident real.
Fa temps, a l'ANIMAC2006, em va sorprendre un video d'uns alemanys... Durant aquest temps, de tant en tant, quan se m'acudien coses per l'estil, pensava en aquest vídeo, i fins avui no he caigut en que existia Internet amb el Sant YouTube!
Total, que he trobat el títol, autor i els vídeos, clar.
Fliegenpflicht für Quadratköpfe (El deure de Volar pels Capquadrats) Stephan Flint Müller Alemanya, 2004, 13' 34'' v.o.s.c. / Betacam
A Lleida tenim la sort de poder tenir un diari com "La Mañana" que, no només ens permet exercitar els nostres coneixements de català trobant errades ortogràfiques als titulars i texts dia sí, dia també, sinó que també ens permet ser testimonis de la més gran ineptitud.
Dominical de "La Mañana" de fa un parell de setmanes, crec.
No és el mateix que et caigui a sobre una galleda d'aigua freda que una galeta d'Aiguafreda.
No és el mateix. I no hi ha dret.
Però almenys, sort que parlant som inexactes, o sort que les coses no són com les diem, o sort a seques, que no sigui pròpiament la galleda la que caigui.
Quin trau, quin mal, quin ai, faria.
Però que freda, que de cop, que humida, que punyent, cau l'aigua.
Quin ai, que fa.
Retoladors ara prims ara gruixuts... res. 5 novembre 2mil8
Estava en una mena de teatre amb les grades disposades com si fos un fòrum. Era fosc. La funció no havia començat, o potser sí, o potser estàvem aplaudint.
Jo estava a la última fila, i ell davant de tot.
Li havia de donar un llibre, i el veia allà davant rient. Li havia de donar el llibre, i darrera el clatell hi duia aquesta paraula "rapada" (que no vé de rap) al clatell.
Des de la última fila, encara no sé com, podia llegir-la, la paraula.
I em va deixar pensant. Pensava que potser és cert, que té la ment estranya, que potser és cert, que fins i tot ell se n'adona, que potser és cert, que no es deixarà entendre mai.
Que potser ni ell s'entén.
Ho vaig agafar com un senyal d'alerta, com un: "vigila que només duc problemes, va amb mi, fins i tot m'ho he rapat al cap per que tothom ho sapigui i em deixin en pau. No m'entendràs mai".
Me'l vaig mirar una bona estona més, fascinada pel fet que se li hagués acudit rapar-se aquella paraula d'aquella manera, i al cap, clar. Ho vaig trobar brillant. I em vaig despertar calada pel fred, convençuda que el somni tenia més de real que de fictici, convençuda que alguna cosa em venia a dir.
I és que realment hi ha gent que hi tenen marcat al front la paraula PROBLEMA
oi?
Vaig fer un intent de dibuixar-ho, però per un error vaig haver de pintar coll i orelles negres, i a més la pluja me l'ha fet malbé... en fi...
Va ser imprescindible plasmar les 5 visions d'un Xinès.
Alguns sentint-se fins i tot pressionats com si d'un examen es tractés, els suaven les mans i sentien el pessigolleig a la panxa just abans d'agafar l'Stabilo negre directament.
M'agraden molt totes elles, merci nois!
Stabilo negre i llapis de color (triat per na Isis) aquarel·lable cedit per n'Hugo. Autors: Dani, Hugo, Gus, Isis, Xè
Avui hem anat a Prades a plegar castanyes (ejem...). (ejem... no d'ejemplo...sinó de ejem ejem...) (com volent dir que no volíem anar a plegar castanyes precisament) (és que ara no sé si queda clar o ho estic liant molt) (potser si ho hagués posat amb "h" aspirada hauria estat diferent) (potser si paro ja de fer el gilipolles podran seguir llegint on vull anar a parar) (ehem...)
Ha fet un dia fantàstic, el sol brillaba, las nubes se levantaban y los pajaritos cantaban.
I hem anat a dinar. I la Dona Biònica ha demanat Xai a la Brasa amb Escalivada de guarnició. I li han dut el plat de la foto de dalt. Sí. Hi havia exactament 6 patates, dos trossos de carn i una carxofa. Sis. Patates. Sis patates.
(i no és que no els en quedéssin... hi ha hagut des d'un plat amb zero patates, fins un plat ple a vessar)
Quan et mossegues la galta per dins, entres en una altra dimensió.
L'Univers se't queda petit davant l'implosió que has patit a la boca.
Crides per dins i et dius imbècil i caníbal i fas cares dignes de no ser vistes mai.
Desitges que no et torni a passar mai més a la vida, però en el fons saps que t'has fet una ferida en 3D i que reincidiràs en poc menys de vint-i-quatre hores.
Mossegar-se la galta per dins, però, fa menys mal que trair-se a un mateix. Fa menys mal que decepcionar els altres. Fa fins i tot menys mal que torturar-se o autocompadir-se.
Mossegar-se la galta per dins és molt millor que tot això i en canvi amb tot això no ens sentim tan imbècils. I a sobre (sense segell), de vegades no ens n'adonem, que fa encara més mal. I llavors és molt guai fer-se el cec i dir que no volíem fer-ho, quan en realitat sabem perfectament que hauríem pogut decidir no fer-ho.
No crec en els "ho sento" actitudinals, però els dic i els rebo i en el fons sort n'hi ha. Però no hi crec. I em fa ràbia no creure-hi però malgrat això, practicar-ho.
Mossegar-se la galta per dins ho fem sense voler, i les altres coses, ens volem convèncer que també. Hi ha un exemple molt fàcil:
persona R: "Si fas un elefant de paper, em faràs molt mal" persona F: "D'acord, tranquil R, que no et vull fer cap mal, no en faré mai cap d'elefant de paper, de fet no sé ni fer-ne i no n'he fet mai"
Al cap d'un temps (generalment molt curt), la persona F no només ha après a fer un elefant de paper, sinó que n'ha fet dos. El de prova, i el de veritat, i els té amagats. A més els ha fet amb un paper de topos lila i taronja i la persona R odia totes tres coses.
Evidentment, la persona R acaba veient l'elefant de paper i reb un "ostres, ho sento, t'ho juro que no et volia fer cap mal".
Bé, doncs: "i una merda!". N'has hagut d'aprendre, has hagut de triar el paper, n'has hagut de fer un de prova, i després el de veritat.
És a dir, has pres una decisió coneixent-ne perfectament les conseqüències (però sense voler-hi pensar) i has decidit que compensava més dur-la a ter-me i després penedir-se'n.
El problema més gran, però, és quan la persona R i la persona F ets tu mateix. Llavors entres en un bucle infinit de "ho sento" "i una merda!" "però si saps que no ho volies fer" "no poc!" "t'ho juro" "doncs llavors per què ho has fet?" "per que no ho sabia" "no poc!" "t'ho juro"... i així una eternitat introspectiva que només podria aturar una persona D que també hauries de ser tu mateix.
Tot això, però, només si n'ets conscient, que en realitat som nosaltres qui decidim com comportar-nos.
I per últim, només dir que com a mínim, quan ens mosseguem la galta per dins, tenim la ferida en 3D que he comentat abans que ens recorda el mal que ens hem fet i que podem tornar-nos-el a fer (i a sobre al mateix lloc).
En l'altre cas, com a màxim, només tornarem a dir (o dir-nos) un "ho sento".
Quina ràbia ser així tan dèbil (com algunes vocals o fins i tot síl·labes).
Els companys de La Banda va Tocada han fet aquest anunci per entrar al sorteig d'un viatge a NY... com més vegades el veieu, més possibilitats tenen de guanyar-lo!
Tinc uns amics (amb ix, si seguim el lletgisme). Fins aquí tot correcte. Aquests amics són d'Iruña (Navarra, si seguim les traduccions) però estan estudiant a Lleida. Correcte. Els amics se'n van de cap de setmana (o el que sigui) a casa. Correcte. Per la zona de Jaca els para la Guàrdia Civil (a partir d'ara GC, seguint la tècnica mnemotècnica que ens va ensenyar el profe de bio per recordar-nos de Guanina i Citosina, és clar). El cas és que meeeeeeeec! això ja no és tan correcte. Els para la GC només pq van veure que tenien matrícula "Na" (que no és sodi) i els fan baixar del cotxe i els escorcollen. meeeeec! Aquests amics estudien forestals i són uns campestres i són dels que sempre porten una navalla a la butxaca per que no se sap mai quan pots haver de pelar una poma o tallar un tros de fuet o per que sí. Els meus companys de facultat també duen una navalla a la butxaca tot sovint i per Barcelona i no passa res. Total, que per portar una navalla els van posar una multa que pot anar dels 300 als 3000 euros! A cada un! És tan terriblement indignant, que un post és massa poc.
A part, fan música, i anaven amb els instruments, i els els van estar tocant tots, els van desmuntar els shakers, els van fer buidar tot el cotxe, les motxilles, tot. Els van tractar com si fossin terroristes. Tal qual. Se'n reien d'ells.
És indignant i injust, i ho havia d'explicar a algun lloc, punt.
- entra a la tardor - tapa't, que fa fred - lleva't un dia i estigues a 28º al carrer - entra a l'edifici de la feina i treu-te la roba perquè fa calor - entra al laboratori i posa't el jersei de llana perquè és Sibèria - surt al passadís i queda't en tirants perquè és el Carib - puja a cultius i tapa't, que és Finlàndia - i així vas viatjant pels diferents climes del món sense moure't del mateix edifici - si no va malament, en una setmana estaran fets una sopa i hauran passat una nit sense dormir per culpa dels mocs i tindran un niu d'abelles instal·lat al nas com volent dir "eh, estem aquí"
m-p és moltes idees i un full en blanc m-p és "ai que començo una relació i encara no he superat l'anterior" m-p és tenir coses a fer, però m-p m-p són solucions que no es duen a terme m-p són somnis amb els que no s'hi creu m-p és no independitzar-se
Classe pràctica de com entaforar lladrucs en un bagul:
- no pensin - pensin que no estan pensant - pensin que si pensen això ja estan pensant - començar l'espiral de reflexions retroactives - esperar que el cap estigui a punt d'explotar - un segon abans que passi l'ecatombe, penedeixin-se de tot - pensin en com m'ha costat (i vèrtex) escriure "penedeixin-se" - malgastin un descompte del súper fent-lo passar per carta d'amor - adonin-se que hi ha gent que no hi creu, en els Hipercors, i encara els diuen Pryca - just quan s'estiguin preguntant què hi fan llegint això, no facin res - en algun moment de la seva vida, notaran com dues cireres intenten donar-los un consell - llavors (i només llavors) si (i només si) l'entenen, facin justament el contrari - notaran un àurea de "macasun l'olla!" que hauran d'ignorar imperceptiblement - vaguin immersos en una Rut-Tina - implosionin els esternuts fins que estiguin a punt d'ofegar-se - aguantin-se el lladruc i l'ofeg fins que hagin pogut anar al Pryca a demanar que els importin de Botswana un bagul fet d'actimel - quan els hagi arribat el bagul, esperin-se tres llunes amb aquest ofeg cridant-los al coll tot fent girar una ruleta - llavors, senzillament glopegin els lladrucs i cuseixin-los a cada un dels cargols del bagul - observaran que els lladrucs es van entaforant dins sense barrejar-se amb l'actimel de què està fet el bagul - deixin-lo ben lluny però allà mateix - mirin-se'l insistentment i ansiosa durant els propers tres anys
Et passes la vida cuinant i un bon dia et cau un cuc a la cassola. Mires amunt i tens el sostre ple de cucs. T'eixugues les mans al davantal que t'ha fet la padrina de la teva amiga i te les poses a la ronyonada. Tornes a mirar amunt tirant lleugerament el cos enrera, com fan els pagesos per mirar si vol ploure; només falta el tros de mala herba a la boca. T'hi quedes una bona estona, observant-los. Un, dos, tres, quatre... quinze, setze... vint-i-...
Vint-i-... ja són massa.Són massa.
Te n'adones que no n'has conegut cap i porten dies vivint a la teva cuina.És com si no sabéssis com es diuen. De fet, no has volgut saber com es diuen.
Hi penses una bona estona, en els cucs. Penses en el primer cop que vas veure cada un d'ells... i ho escrius. Per no oblidar i per recordar, que gairebé és el mateix, però no.
Així que ho fas per les dues coses sense saber triar quina és exactament la que vols. Per sort encara no has de decidir quin dels tres cucs que ara ja tens al plat has de matar primer. De moment no molesten però vols fer net. No molesten però n'hi ha dos més al sostre que duen massa temps a la rereguarda.
Sens dubte aquests són els que cal eliminar primer, els vells, els que ja tenen teranyines de tant de temps que fa que estan al sostre de la cuina. Els dos fastigosos cucs que fa temps que veuen com sempre ets allí i no es dignen ni a molestar-te.
"Aniré per ells", penses. "Els faré fora d'una vegada".
Hi vas decidit, pas ferm, sense embuts. Duus llumins i el plat amb els cucs. Estàs al mig de la cuina, els tornes a mirar, deixes el plat al mig, t'ho mires tot de cap a peus pensant que no ho tornaràs a veure mai més així. Vas a l'habitació per agafar la garrafa de combustible radioactiu que has comprat a la parada de verdures d'aquell transanlàntic amb el que pretenies fer un creuer cap a saturn. Joder, com pesa la garrafa, i a sobre canvia de color, això costarà més del que em pensava. Entrepusses amb un cactus i et claves un tros de cel·lo, mires al teu voltant i la sang és de purpurina. Merda. Ara tot brilla però has d'arribar a la cuina amb la garrafa i ruixar-ho tot i encendre-ho i que hi hagi una gran explosió i que se'n vagi tot a la merda.
Llavors, quan ho tens tot tan a punt, quan, si m'apures, ja tens el llumí encès, sents un dels dos cucs que diu: "Eh tu, parlem-ne, no?".
"No tinc res a dir, s'ha acabat"
I ho encens tot, i boom i focs artificials i visca que per fi ho has aconseguit.
I tot i així.
Mires amunt (perquè no pots evitar mirar amunt) i els veus.
"Parlem-ne, no?"
Ostres, de debò no ho has aconseguit? Gairebé hi ha hagut un terratrèmol i no ho has aconseguit?
Me hago cruces. Todos nos hacemos cruces.
Si algú sap com eliminar cucs, em farà un gran favor.
La tempesta de divendres passat a Balaguer em va fer recordarl'Huracà que vaig viure a Mèxic, del qual, ara que estic escrivint això, me n'adono que ja fa tres anys just avui!!
Bé, el cas és que al parc natural on ens van dur per refugiar-nos, vam trobar aquesta fantàstica pedra just un parell d'hores abans de que comencés tot.
Realment, Espectacular. Lletgisme pur?
(facin la foto gran per llegir-ho) (és molt fort que just avui m'hagi pegat per revisar fotos i just avui faci tres anys!) (ah, l'huracà es deia Emily)
(No es que fuese muy alta. No es que quisiera ser hombre.)
Pues estaba la tecla sentada conmigo compartiendo el momento "pies colgando" en un barranco.
Día de sol, nubes al fondo, brisa de manga corta.
- Nací blanca, con un bulto negro pegado - me decía.
Me estuvo comentando que no soportaba ser igual que otras siete en su piano. Limpia. Lisa. A la izquierda del todo, cerca de un Si bemol refinado. Todas tenían seis dobles, ella siete.
- Nunca me tocaban, joder! – trago de cerveza - Por eso cuando me hice mayor decidí irme a una escuela para arpistas. Entre tanta cuerda lloré tinta, tío.
Noté que lo que le pasaba era que le amargaba no sonar, tener que golpear una cuerda para que vibrara. Lo que quería era ser la cuerda.
La observé con detalle, dí un trago de cerveza yo también. La escuchaba atentamente:
- Allí ví claro que jamás, por mucho que me estirase, podría llegar a sonar. Caí en un pozo casi tan profundo como este barranco, tío. Lo pasé fatal. Empecé a consumir y traficar silencios. Fué muy chungo.
- Ya ves...
- Pues sí. Gané pasta y tal y me dió por comprarme un bajo.
¿Un bajo? Pensé.
-No sé... fué una época muy oscura, lo compré, lo tenía debajo de la cama. Jódete! Pensaba... aquí no te toca nadie, como a mí. Jódete! – (en ese momento tiró una piedra por el barranco. La oímos. Silencio.)- ...me enamoré de él.
Me quedé unos instantes pensando, mirando al vacío.
-¿Y él?- pregunté.
-¿Él, qué?
-¿Coño, él no quería acabar contigo?
-Yo qué sé… Le puse aceite por dónde se enchufa el Jack, le destensé las cuerdas. Cuando se enteraron los de la academia me expulsaron y tuve que ir a juicio por secuestro y malos tratos.
Llegados a ese punto, todo se me hacía muy surrealista y empezaba a no creer todo lo que explicaba.
-Me condenaron a seis canciones como caja de batería y a tres como plato. “No te irás hasta que suenes como ellos” me dijeron los cabrones.
-¿Y qué hiciste?
-Pues recibir montón de hostias de baqueta y playback.
-¿?
-Encontré una colega de mi piano, un fa sostenido de la otra punta. Tenía contactos y montó un chanchullo para que pudiera hacer lo que querían.
Se me hacía muy difícil imaginar a alguien baqueteándola. Me acabé el culo de la cerveza y empecé a liarme un cigarro.
-Fumas?
-No, tengo que cuidarme la voz.
Qué tipa tan rara.
-Bueno, acaba la historia, te escucho- le dije.
Y esa fue la clave. Se levantó, empezó a enloquecer. Daba vueltas, giraba sobre ella misma mirando al sol. Se tambaleaba, deliraba.
-ME ESCUCHA!!!! ME ESCUCHAAAAAA!!!!!!! LO OYES?!?! LO OÍS?!?!!? ME ESCUUUUCHAAA!!! A MÍÍÍ!!
Y el eco le devolvía sus palabras (a mííí… ííi… íiii…)
-JjajASJDAJAJAJA!!! ME ESCUCHA A MÍ!!!!
Me giré para observar detenidamente la situación, se me antojó daliniana. La veía regodeándose en el suelo, casi llorar. Cuando se calmó le dije que se viniera conmigo.
-A dónde?
-A mi teclado rojo. Lo resisitirás?
-Claro. Me escucharás?
-Claro.
Y así fue que sólo tenía que encontrar su sitio, como todas las historias de los que no quieren ser el medio, sino el FIN.
Recorden el pare en Estat Hippie de Pensament (EHP)?
Bé, doncs avui he presenciat el pare en Estat Àlgid d'Actuació (EAA).
Que vindria a ser entrar a casa i trobar-se'l enfilat amb un bol amb cors de carxofa a dos centímetres de l'aire (a?)condicionat i que et miri amb cara de "merda, això no ho hauria d'haver vist ningú".
Dit això, comentar que he d'acabar amb els peròs, i ja n'he dit un. M'ajudaran a acabar amb ells?
D'altra banda, tenir nomos i mr. peus perfectes a casa és divertit i llavors l'endemà te n'adones que el lleig no és lleig. Ostres, i tot canvia, perquè abans t'han apuntat amb una pistola de cervesa, però abans t'han dit guapa més que guapa, i abans t'han cobrat un euro menys l'aigua, i abans el de l'aigua i el de guapa ja eren amics, però jo no ho sabia, abans. Perquè abans estava flipant amb asstrio, abans.
Buf.
Vagin-los a veure si poden. El millor directe que he vist en mesos. Qualsevol comença el dilluns així.
Se't veuen i estic reprimint un instint molt intens de pujar-te els texans i tapar aquestes ratlles lila, blanques i rosa.
Molt lletges, per cert.
Camines tota presumint esperant que el món es giri i et piqui l'ullet, i a mi que només em venen ganes de pujar-te els pantalons.
Tens molts amics. O sea, un munt d'amics. I els teus pares paguen tots els essemesses que els envies amb paraules com "wapo", "akí" o "muakis". Així, amb i. Muakis.
Jo no deia muakis. Jo deia "Petripiru papiru!", a la teva edat. No deia wapo. Ni wapa. Ni dew. Jo volia ser la Gi del Capità Planeta, a la teva edat.
Muts i a la gàbia i a fer el que et diuen i a creure i a somniar.
Perquè...de tant en tant somnies, noia? Quan ho tens tot, somnies? Per on t'escapes?
Bé, és clar, deus anar de compres. Quin desestrés. Quin munt d'horitzons s'obren. Quin cultivar-se.
Ahir va ser un dia estrany, un dia de sol radiant.
Passejava encara amb els ulls vermells per una gran família i per la Prince més guapa del món, perquè avui li havia tocat plorar.
Amb la Prince de petites ens havíem planejat el futur. Viuríem en una casa enorme als Estats Units i treballaríem per la NASA. Llavors, quan ella estés a la lluna, jo em quedaria cuidant els dofins i lleons que tinguéssim, i mentres hi fos jo... ella es quedaria escrivint.
I és que ha nascut per escriure i cada dia ho té més clar. Dimecres, envoltades d'espígol, en parlàvem. Però ahir era diferent, ahir pel carrer em vaig menjar l'albercoc més bo de l'apassionant món dels albercocs. Vaig aixecar el cap extasiada per mirar el sol, donar-li les gràcies i llavors corre puja canvia't i a sopar.
El sopar de Datalà. Un Hippie amb un llibre Hippie i deu súbdits agraïts. Tots menjant all amb tomata, all amb "llengua", all amb formatge, aigua, vi.
Després em regalen la lluna i una flor d'espígol. Sí, l'espígol altre cop. Dormo amb ell, l'espígol, al coixí del cantó i em llevo pensant "quina bona olor".
Torna a fer sol, torna a ser un dia radiant, i jo que no entenc com aquell home, que és tot greix, pot anar transparentant encara una samarreta imperi. Quina calor. Quin món més estrany. Quin gust a all.
Bé, doncs resulta que ara fa una setmana i un dia al Lauren i a mi ens va canviar la vida: va aparèixer la Lucy.
Se'ls veia feliços, però només van poder estar junts un dia. Ara Lucy viu a casa la nina de cabells negres i en Lauren parla tot el dia d'ella. Ja en començo a estar tipa. Els haurem de portar perquè es vegin quan quedem la nina de cabells negres i jo, quin follón.
D'altra banda, està bé, que t'abracin de tant en tant, oi?
Per veure-ho millor, cliquin a la foto. Lucy, 07 juny 2mil8, roba de patchwork, fil, agulla i arròs.
Ja ho saben, oi? oi? ja ho saben? ja ho saben que avui ja ens funciona l'ascensor, oi? Ja ho saben que JUSTAMENT ara després de tres mesos per CASUALITAAAAAAT ja podem fer-lo servir? ui sí, quina casualitat Ja ho saben que justament ara per casualitat se m'ha facilitat la vida, se m'ha escurçat el temps carrer-casa i per tant, quina casualitat, el temps per PENSAR?!?!!?!?
I quina casualitat que just avui se m'hagi desvetllat la segona veritat més absoluta d'aquest món, que és com escriure bé els perquès i per quès en català, oi?
I quina casualitat que hagi pogut fer servir una paraula com Nahrungsmittel en una redacció, no? Una paraula que, per cert, la princesa dels cabells grocs em diu que pensi en "mirar las naranjas" i llavors "aliment" em vindrà al cap.
No sé, és complicat.
Jo segueixo pensant que en Dorian, el veí de dalt, hi té alguna cosa a veure. Deu ser ell que em protegeix. Vostès segueixen capficant-se amb les Katiuskes grogues, i dic jo, no serà que tot plegat és més senzill i en realitat, tot el que li està passant al món sense que la humanitat se n'enteri és inversament proporcional a les vegades al mes que canvien els llençols a Bangladesh?
Jo cada dia n'estic més convençuda, i a més, això que m'han fet avui amb l'ascensor no té nom. Tampoc té nom que cada dia em surtin més grans i canes tot fruit del seu pla malèfic.
Els ho tindré molt en compte quan em demanin Peta-Zetas.
Potser un dia es troben tacades de fucsia les seves adorades i encara no trobades Katiuskes grogues.
Que la veritat sigui amb vostès. (i amb Elbos Trespèrit)
Finestra de la veïna de davant. No em diguin que no és sospitós tot plegat...
És curiós. Molts textos comencen així: "És curiós". Doncs aquest també.
Des que esmorzo amb aquesta cullera de plàstic:
I des que vaig a comprar amb un carro amb un estampat com aquest:
Que se m'ha transtornat algo.
Sense anar més lluny:
AQUESTA NIT HE SALVAT EL MÓN
No, no m'ho agraïu tots de cop. Us he salvat de saber LA veritat.
Resulta que jo aquesta nit l'he descobert, i m'era demanat de no desvetllar-la. Perquè si la sabíeu, us hauríeu tornat bojos i us hauríeu començat a suïcidar i a cridar i el món s'hauria autodestruït.
S'estava desvetllant LA veritat a varis llocs, i jo era l'encarregada d'aturar aquest drama. No em preguntin exactament com ho he fet, però tenia continuament unes veus indicant-me què havia de fer, i en un moment àlgid, m'ha estat mostrada la clau de tot plegat.
M'han transportat a fa milers d'anys, però en realitat era "ara" i aquí al costat. Era com una jungla i hi havia un triceratops enorme tumbat al terra. El cap era gegant. Era un triceratops mascle de color lila-fucsia llampant. Llavors em deien: "Ara naixerà el primer dinosaure de la nova etapa"
I el triceratops mascle obria la boca i de dins hi sortia un mini-triceratops del mateix color lila-fucsia llampant. Li costava caminar, era maldestre, i marxava més feliç que un jínjol.
Em deien:
"Ara ja no hi ha marxa enrera, ha començat la nova Etapa. No li pots dir a ningú el que acabes de veure. No pots explicar que en realitat vivim en cicles sobreposats els uns als altres. Acaba de néixer el que per molts serà el primer dinosaure. Però ja has vist que aquest ha nascut del que va ser el primer dinosaure de l'Etapa anterior i coetània. Aquesta informació només la sap el dinosaure pare, Nosaltres i tu. Preser-va-la. Amaga-la."
I d'una manera més estranya que això que els acabo d'explicar, em trobava dormint a la meva habitació. I mig en somnis mig despertant-me he vist un insecte EnOrMe que he hagut de dibuixar abans d'esmorzar:
Estava intentant escapar-se per un forat amb cables que hi tinc a l'habitació. Em donava molt mal rotllo, i no podia parar de pensar quin coi d'insecte devia ser, i perquè tenia unes ales tan petites i atrofiades, i perquè tenia aquelles taques vermelles.
Tornava a adormir-me, i quan em despertava del tot, l'habitació era plena de fillets d'aquest insecte, i una oca enorme, i coloms, i segurament algun altre ésser viu que no recordo.
M'he espantat molt. No sabia què fer, em costava obrir els ulls, però volia anar a tocar l'oca. Llavors, just quan li estava tocant el coll, s'obria la finestra i apareixia el Sr. Paul Walls amb les seves rastes incloses.
Em deia: "ei! què passa proude!"
I jo un tant engoixada...
- "no sé tio, acabo de salvar el món, m'he despertat i he trobat tot això aquí, va, ajuda'm a treure aquests insectes"
i ell:
- "no sé, obra la finestra no? igual marxen"
i jo:
- "és clar"
i ell:
- "va, parlem-ne"
I llavors ens estiràvem al llit i xerràvem tranquil·lament de no sé exactament què. Era com si ell també sabés alguna cosa del que acabava de fer.
M'he despertat, però avui em sento pletòrica. Us he salvat.
...només d'imaginar-te, Dorian, sento els teus esbufecs, i recordo com cada cop sortim amb la princesa dels cabells grocs a veure com et costa pujar...
...i, en unes escales de cargol... com et canses menys, anant per dins o per fora? ...és que per dins caus i per fora és llarg...
i total, al final, què? perquè si al final HI HA, doncs mira però si no HI HA és lo de la piscina buida i de cap no cal tirar-s'hi però tirar-s'hi potser sí i si ja m'hi he tirat i resulta que era un reflex?
joder no m'agrada portar ulleres de sol
llavors, víctima de reflexs quina merda, no?
i si resulta que txim-pum? i si tot és mans al clatell?
Embruta'm l'ànima amb llepades de melic. Trepitja el fang, vine amb mi.
Crida suau, alè aspre de tant "no", em fas un trau, no em mires pel balcó.
I jo crido: "t'estim?" I tu em respons que no, que no et cal cap paraigua, que sol s'està millor.
03 d'abril de 2mil8 Sas allò que t'estàs adormint i et vé això al cap i agafes una llibreta sense encendre el llum i ho escrius del tirón? Doncs això. Ah, la foto d'una galeria de Luxemburg.
"Si cuando te levantas de coger el jabón en la ducha te das un golpe en la cabeza con el mando del agua en dirección al agua caliente, no sólo te duele la cabeza, sino que además te quemas la espalda".
És la cosa més freak i serieBeísta que he vist en molt temps.
Es titula "Martians Go Home!"
En principi a mi aquest gènere no m'agrada, però em va agafar tant per sorpresa i en un ambient tan esnob, que mirin com he acabat: penjant-ho aquí.
El millor, però, són els antecedents, en que el company amb qui vaig anar a veure els curts i jo havíem tingut la següent conversa en un cafè:
(parlant d'instruments) ell: pues yo una vez vi un instrumento tope raro que era como una antena y que hacía ruidos raros... jo: sí, es diu Theremine, és força antic i bla bla bla ell: cómo dices que se llama? jo: Theremine
(una estona més tard) jo: avui fan curts gratuïts al Cafè de l'Escorxador, hi anem o què? Comencen en mitja hora. ell: fácil!
Arribem, i el primer és el que hi ha a dalt. Ens vam quedar una bona estona flipant sense poder-nos moure.
Ara, com l'amic de n'Amanyaga-tòtils (a qui per cert dedico el curt), me n'estic construint un. De moment, el veí de dalt ja no veu la tele i ha començat a cantar el "susanita tiene un ratón" els diumenges pel matí. Anem pel bon camí.
Curtmetratge de Jairo Moreno. Hi surt Olvido Gara, és a dir, l'Alaska. És màxim.
Una vegada vaig no-sortir-sortint amb un noi, i rèiem molt.
Ens en rèiem molt amb aquest estil de dur els pantalons, que potser és tot un clàssic anomenar-los així, però ell en deia "pantalons per sord-muts"
(perquè es llegeixen els llavis, evidentment)
He cregut adient compartir aquesta terminologia amb tots vostès, perquè, si bé exactament com la de dalt és difícil trobar-se-les, la versió texans és molt comú i... no sé... ecs, no?
L'altre dia, parlant amb l'Alba vam decidir que no era normal. No era normal que en els seus 26 anys i en els meus 25, no haguéssim rebut mai una rosa-de-les-de-veritat. Agraïdes a pares, avis, germans, jefes, amics solidaris i supermercats (no ens malinterpretin, sort en tenim dels vostres detalls!) vam arribar a la conclusió màxima que el que passava és que els-de-les-roses-de-veritat no s'han atrevit durant aquests anys.
No que no hagin existit!
Ens vam posar molt contentes.
És per això que per facilitar-los la feina hem organitzat un còmode horari d'entrega de roses segons l'any de naixement en el qual es mantindrà l'anonimat vers les altres persones i que agraïrem que segueixin religiosament:
* 15:00-16:00 -> 1971 - 1975, deu anys amunt, deu anys avall... està clar que l'edat no importa. Bé, deu anys avall (ara que ells en tindrien 15) sí que importa, però quan les que estem avall som nosaltres, no.
* 16:00 - 18:00 -> 1975 - 1977, els que sembla ser que ens agraden a les de la nostra generació perquè els fets que ens envolten parlen per si sols.
* 18:00 - 19:00 -> 1978 - 1980, els típics un o dos anys més grans que teòricament són els que ens convenen per edat psicològica i tal (per això estic escrivint aquesta imbecilitat, perquè sóc més madura del que em toca per edat, no?). També ens agraden.
* 19:00 - 21:00 -> 1981 - 1982, els coetanis, que segur són centenars acumulats. Per això els deixem dues hores. Ens encanten per la complicitat generacional i perquè no et fan sentir ni massa gran, ni massa petita.
* 21:00 - 22:00 -> 1983 - 1985, per sentir que encara podem agradar als més joves, és clar! I perquè els més joves també ens agraden, of course.
* 22:00 -> sopar popular amb tots els pretendents on tindran dret cada un a una conversa de cinc minuts amb nosaltres.
Els esperarem a tots amb candeletes i amb aires de superioritat, però per dins ens fondrem. I és que a les dones, ens agrada que ens regalin roses. Llibres també, però sobretot roses.
I pobres dels que ens les regalin blaves per allò de no ser típic, perquè per Sant Jordi, no és típic que ens en regalin.
Bé, que dimecres estaré molt ocupada, ja em perdonaran si no paro gaire per aquí.
Aquest matí m'he estranyat... quan he anat a saludar la girafa gegant que viu davant meu i que sempre em diu "Bon dia", no m'estava mirant.
Estava encuriosida fixant-se en dues finestres més a la dreta, on un teclista d'una banda de trompetes es preparava un tè amb rom.
"Què estrany que es prengui un tè de bon matí",ha pensat la girafa.
I llavors, amb la mirada perduda com les gavines de l'anunci, se n'ha adonat que estava guaitant-la tot esperant el seu "Bon dia". Me l'ha dit.
Però m'ha mirat arrugant les celles, consternada encara per aquell foll que pren tè de bon matí. Estava tan descol·locada, que ha tret el cap per la meva finestra i m'ha convidat a pujar-hi.
Així que "ni curta ni mandrosa" he agafat el paraigua, una capsa de xiclets i tres gomes d'esborrar, i m'he enfilat al seu coll per anar a espiar el teclista del grup de trompetes.
I efectivament, el teclista estava vestit amb un tutú color verd-ocre, amb una copa de cava plena de tè amb rom i conversant tranquil·lament amb el seu pòster-dona que feia anys habitava a la seva paret: la Magalí.
Magalí era la paret, no el pòster-dona, ara no es confonguin: els pòsters-dona no tenen nom.
El que passava és que el teclista no podia parlar amb la Magalí si no era a través del pòster-dona. Però això només ho sabia ell. I la Magalí. I ara nosaltres. I ara vostès.
Perquè al final hem fet una visita al teclista, que, molt amablement, ens ha convidat a unes olives farcides d'oliva negra amb pebre vermell. No m'han agradat.
També ens ha presentat la Magalí i m'ha sorprès extraordinàriament el seu estoïcisme. Una vida plana i dura, la de la Magalí. Plena de retocs i pintades, de forats coberts i forats per cobrir, de quadres inacabats, d'esquerdes i humitats.
Me n'he anat amb el regust de sopa Estarlux, aquell que "ecs però nyam", i m'ha embriagat el pensament que tan de bo tots tinguéssim un toc de Magalí però amb forma de "junco".
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..." "Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..." "Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..." "Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..." "Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..." "Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
Compartir. De la capacitat de compartir n'ompliríem pàgines senceres.
De com partir una poma en dos, no tantes.
El cas és que se l'han menjat. S'han menjat la cabra que meulava. Concretament el 3 de març la van enterrar.
Ja ho he explicat, explotat i publicitat prou cops en aquest blog, però aquesta vegada, per petició explícita de l'autor, comparteixo amb vostès aquest link-disc:
si el volen, cliquin al link, un cop allà, cliquin a FREE, esperin 2 minuts, copiïn les lletres en el requadre... i a mirar pel telescopi! Ara, si els agrada... ja saben on és la seva botiga de discos.
Ja no sé si fa una o dues setmanes, però avui m'han dit que en tenim per dos mesos i mig.
Dos mesos i mig sense ascensor.
Traduït és quelcom semblant a una eternitat i tres quarts.
El cas és que quan pujo els cinc pisos em dóna per pensar.
El primer que penso és: "Què bé això de no estar a casa els pares, que llavors serien nou pisos!"
(sense voler caure en que allà no en fan, d'obres a l'ascensor, i si en fessin, tenim una altra escala independent amb el seu ascensor independent)
Penso també, en què deu gastar més energia, pujar les escales de dues en dues, o d'una en una. O pujar-ne una, dues, dues i una. Perquè n'hi ha sis en cada tram dels tres que separen un pis de l'altre.
I és que sempre arribo cansada a dalt. I això em dóna per pensar que si mai necessito córrer cames ajudeu-me ho passaré fatal i em violaran per fofa. També, que abans quan vivien en coves, devien estar ben forts, encara que no haguessin de canviar mai l'ascensor.
A més a més, encara no tinc clar què és millor, si tenir consciència en cada moment del pis en què estàs, o decidir no mirar fins que aixeques el cap i veus que "ja estic al quart! només em falta un pis!". Perquè de vegades penso que no miraré cap número fins arribar al cinquè, no aixecaré el cap, no aixecaré el cap... però sempre acabo mirant de reüll quan estic al tercer o quart, perquè només de pensar que puc arribar a llegir "sisè", m'agafa un cobriment.
El que no faig mai, però, és comptar el pis pel que vaig. Massa feina.
Los cepillos de dientes con mango redondo no sirven para apoyarlos en el labavo y ponerles la pasta encima mientras lees de pie en el baño.Vuelcan.
I així comença una sèrie d'afirmacions quotidianes absurdes que aniré posant quan se m'acudeixin i que m'agradaria que continuéssiu. Han de ser escrites en castellà, perquè dóna força i estupidesa alhora. Merci. Grácias.
Tinc la solució. Sóc una rajola trencada de qualsevol carrer de la seva ciutat. Sota meu s'hi amaga un univers d'aigua inacabable capaç de mullar les més llargues de les cames quan se'm trepitja. Transvasin-me-la a mi, l'aigua, no?
El petit príncep. El blau perfecte. El llit de dalt i els llums rodons rebels als peus. Fusta i blanc. Ricotta i bolets; crema de llet. Un toc de swing. Un pa farcit amb olives que s'han tencat. Parmesà i no-pernil. Vi, cervesa. Aigua. El sostre a ratlles. El nen de la barra de pa. Espàrrecs, marró, rosa, ceba, vermell i formatge amb gambes. La caseta entranyable. Gelat.
La caseta del Té amb Taronja sense teïna.
ah, i llimonada
29 març 2mil8, en honor al sopar d'ahir a casa la Neus (ah, clar, Neus!): GRÀCIES!
Avui escoltant "El món a Rac1", a part de sentir com tornaven a citar Plouen catximbes, han parlat del vídeo del youtube que expliquen en el seu blogdient el següent:
Llegint el Wired d’aquest mes he descobert la història increïble de l’Amanda Baggs, una noia autista que explica el seu llenguatge en un video al YouTube anomenat “In My Language”.
Els autistes troben noves maneres d’expressar-se a la xarxa
En la primera part veiem l’Amanda en una habitació en un comportament típicament d’una persona autista que repeteix una sèrie de momviments de manera insistent. Interacciona amb elements del seu entorn i emet sons que tenen poc sentit per a la gran majoria de nosaltres. Toca l’àigua, olora un llibre, passa la mà per damunt de la tapa del seu portàtil, acarícia l’aire repetidament en una sèrie de moviments rítmics.
En la segona part tornem a veure les mateixes imatges amb subtítols fets per ella mateixa (pot teclejar 120 paraules per minut) i una veu d’un sintetitzador (ella no parla) que ens explica que vol dir cada cosa per ella.
Diu coses tan interessants com: “la gent pressuposa que cada acció meva ha de significar alguna cosa, però el meu llenguatge no va de paraules ni de símbols visuals que hagin de ser interpretats. El meu llenguatge serveix per tenir una conversació constant amb tots els aspectes del meu entorn”.
Si li deixeu comentaris al video us els respon al YouTube.
No s'ho perdin, és francament interessant.
El món dels autistes sempre m'ha fascinat.
Aquí hi trobareu més videos seus, com el meme del Happy dance, i més enllà, la seva pàgina web... blog?
En cinc minuts Campo di Fiori es va transformar en una manifestació bandera en mà. Televisió italiana, focus i mini escenari. Tot preparat. Gent gran idealista que un dia havia estat com els joves idealistes que tenia al costat.
Hi ha molta feina a fer.
D'altra banda, "Il mio amico romano" m'explicava que de vegades fan manifestacions davant l'ambaixada espanyola (curiosament situada a Piazza Spagna...) per solidaritzar-se amb el poble basc.
No sé si allà se n'enteren que a Roma es fa això, però aquí, almenys jo, no.
Es va quedar esfereït quan li vaig dir que no TOTS els bascos volen la independència. Que n'hi ha que també se senten espanyols. Que n'hi ha de fatxes. Que la socitat allà està dividida, però que no en parlen, que la política és com un tema tabú.
Ell coneix gent que va a aquestes manifestacions i diu que no saben que això en realitat és així. Es va plantejar moltes coses, i me les va fer plantejar a mi també.
A priori sembla que aquests tipus d'actes no puguin servir de gran cosa, i més quan hi ha un cert grau de desinformació involuntària. Perquè els que es manifesten es creuen gent informada, i segurament n'estan... però malament. Condicionats. Com la majoria de nosaltres.
Però suposo que sí serveixen perquè almenys "els que passen per allà" es preguntin perquè crida aquella gent, quin problema hi ha al món que fa que uns quants s'apleguin desinteressadament.
Déu servir perquè se sentin sonar campanes, i ja va bé. Ja va bé...
Déu fer cosa de tres setmanes l’àvia va anar a la festa d’aniversari d’una amiga: feia 80 anys.
L’amiga, m’explicava, havia preparat un berenar amb cafè i galetetes al menjador de casa seva. Però ella no n’havia menjat gaires perquè ja sé, la vesícula...
Una de les seves amigues té en Parkinson al seu cos pacient. Altres són viudes. I alguna no es deu haver casat mai.
L’amiga dels dits inquiets (un eufemisme com un altre) no podia seure com les altres a menjar les galetetes que sí podia menjar; perquè la seva estava bé, saben, de vesícula? Així que restava de peu passejant, observant la conversa que les altres tenien ben escarxofades tasseta en mà.
S’atansava al telèfon... ...reculava cap a la taula... ...mirava per la finestra...
Quan es mou es troba millor.
Una de les amigues, en adonar-se de la seva llunyania, li va proposar de ballar un vals. L'altra va vacil·lar, m’explicava l’àvia, però de seguida van posar la música i les hi van regalar una tendríssima escena digna d'haver succeït fa un segle.
Totes se les miraven embadalides. Segurament amb aquella mitja rialla de mirada perduda que implica un “què maco” i un “quina llàstima” alhora.
Al mateix moment, des d’una habitació, la néta post-adolescent de l’homenatjada sent la música. S’aixeca i espia l’escena abans d’interrompre-hi amb el violí a la mà i transformar en excels un moment que segur va ser inoblidable.
I allí les teníem, una tarda assolellada d’hivern, en un menjador que dóna a la plaça, ballant un vals al so d’un violí, a punt de bufar les espelmes vermelles d’un pastís.
Altre cop mor gent per viure en democràcia. Mor gent per viure en un estat que no accepta les cultures. Mor gent perquè n'hi ha que no respecten la vida. Potser prou, collons.
Les guerres haurien de ser una relíquia, no el pa de cada dia. Que tanquin els forns de pa d'una vegada.
Que els ensenyin a raonar.
Estic de molt mala llet, dilluns estaré taquicàrdica.
La meva antítesi avui fa anys. La meva antítesi en fa tretze, d'anys.
Dóna l'alegria i els maldecaps que jo no donava. Jo en donava (dono) d'altres, de maldecaps.
Ell és de l'avi. Jo, de l'àvia.
La meva antítesi es fa estimar. La meva antítesi riu i tot "m'és igual".
És divertit parlar amb la meva antítesi. Són divertits, els comentaris de la meva antítesi.
Però la meva antítesi es fa gran. Em diu coses que només sé jo. Em diu coses de "no li diguis a ningú". I callo.
La meva antítesi posa a prova la paciència del món. S'ha de centrar. Encara ha de voler ser ell i distraure's sol.
La meva antítesi dóna vida a l'àtic i a Ramon Llull. I al cinquè, i a Lincoln i a Francolí. Sap estimar. Li brillen els ulls. Encara és prou innocent. No vol estudiar.
La meva antítesi necessita referents. Li agrada trucar per preguntar "què tal?". Es vol fer el gran. Vol seguir sent un nen.
Dues de les nenes duen complements rosa, una els pantalons de xandall rosa, l’altra el jersei rosa, les motxilles rosa, les gomes de les dues cues d’una, de les dues trenes de l’altra i de la cua de la mare: rosa.
Les dues-nenes-rosa van amb la mare-rosa.
Els pantalons els hi queden curts.
L’altra nena va apart. No és ni la gran ni la petita. Va de color verd i duu una motxilla Quechua blau marí i gris. No porta dues cues. Es mira el món amb ganes de canviar-lo.
Els pantalons li queden curts.
I pensa que les tres que duu al costat no entenen res. Se sent incompresa. La vida no és rosa, collons. Que som nenes, no estúpides, collons. Vull fer-me gran, collons. I els pantalons em queden curts. Per fi.
Passo pel seu costat.
Les dues nenes-rosa deuen cantar una cançó per dins, potser la dels dibuixos de la tele que acaben de veure. La mare-rosa pensa que ha de trucar la seva mare.
La nena-quechua em mira.
Em mira pensant quina sort que tinc; em mira pensant jo vull ser com tu.
Jo la miro dient-li que no, que no és tan fantàstic.
La miro i penso que vull que els pantalons se’m quedin curts.
Doncs com que el blog "És de veniments" es va frustrar quan no duia ni un mes de vida... he decidit obrir la secció "AQUESTA SETMANA A LLEIDA..."
Ara bé, no sempre serà només de Lleida.
Intentaré posar-hi coses que crec que s'han d'anar a veure de les que me n'enteri que fan. Potser no només posi el que crec que és imprescindible d'anar a veure. Potssssser doni opcions i punt (i coma).
En tot cas ja es veurà. Segurament siguin majoritàriament esdeveniments musicals. I no garantitzo una continuïtat. És només un intent.
Per cert, els agrada aquí a dalt de tot? Millor a un costat?
...no tinc ganes de fer una enquesta útil...
Es va frustrar per motius personals, quedi clar, que hi havia gent que se'l mirava i li agradava. Merci!
Atención! Atención! El sol se reproduce! Típica foto acechando el blog. El ruído de la carretera aquí no se oye, y los rayos se distraen de sus láseres al sol.
Fins aquí he arribat, cantant un "shubidubi du bá". Fins aquí he arribat, em planto, em rego, em desfaig.
Und ich will hier nicht bleiben, weil er nicht auf dem Boden ist. Trotzdem, versuche ich ein bisschen lachen. Nächste Woche verliebe ich mich mehr in ihn. ScheiBe.
- Què voldries? - Una aigua, si us plau. (d'algun lloc, lluny, o a la vora, o creguin-me, el cambrer mateix) - AIGUA?!?!?! (fent-te petita, com si t'acabés de caure un pot de pintura sobre la Mona Lisa) - ...sí...
Estàs al cine i decideixes posar-te el jersei: - Tens fred? - ...sí...
Aneu a prendre un cafè i per començar no demanes cafè: - una aigua - AIGUA? - ...sí... i un entrepà de pernil, si us plau. - si que tens gana, no? - ...sí...
Són tres clàssics fàcilment comprobables. Si a algú, volent-ne provocar un, no li donen la resposta esperada, si us plau, si us plau, facin-m'ho saber.
Merci.
Tinció de Hoetch / Iodur de Propidi sobre DKO tractats amb Roscovitina (feina...).
Bé. Ja no aguanto més. És Carnestoltes, d'acord, però tant de sarau a casa és inaguantable. Com podeu veure, la Lolita se'ns ha disfressat de Robin, diu que així potser se li apareix el Batman buscant-la i poden marxar junts. És adolescent, encara té il·lusions...
El Gos se'ns ha disfressat de Lolita:
En Guifré, de Super Tomata:
En Punxetes, de Cobrador del Frac:
En Rinho, de Muntanyes de Montserrat:
I l'arxiconegut Esther de Mitriciam, nebot de Néstor III (també conegut com Llèmena)... Bé... Ell, des que es va fer el piercing que s'ha radicalitzat i passa de la societat.
Com que ja els hi he dedicat alguna secció als clips i sembla un tema que produeix certa empatia al bàndol lletgista que es mira el blog, aquí presento una nova versió de clip, l'anomenat:
Tothom es pot equivocar. Però això no va ser una equivocació. Vam desviar el nostre camí cap a Luxemburg per anar a un destí molt més apassionant del que sembla en la imatge.
Hem estat tots aquests dies envoltats dels robots i extraterrestres com els que canten Antònia Font (a qui els hi dedico la imatge tot i sabent que no la veuran mai, no per res, sinó perquè els de la seva galàxia no poden veure el color groc, que ens ho van explicar els amics que vam fer).
Vamb tractar especialment amb en Libur i en Salvatore Eslyp (a qui diuen Salva), i ens van semblar prou agradables. Eren agradables perquè agradaven. La gent se'ls mirava i els hi deien: "M'agrades" Llavors ells es posaven un dit a l'orella i els replicaven: "Un moment, que m'estic posant el dit a l'orella i em molesto" Això es va repetir tantes vegades com fins a cent, i la que feia cent u, es van menjar un croissant.
El saben aquél que diu que era una secretaria que li diu a l'altra... - Es guapo el jefe, eh? - Sí - Y viste bien, no? - Sí... y rápido!
El nom de Salvatore Eslyp ha estat creat per Ana Ma Cosialls, sense la qual el viatge interestel·lar, anticongelant i frenil, no hauria estat el mateix. Gràcies per fer que els leds vermells passéssin a verds i per captar el "the best of" en els moments clau.
La font del post que veuran a continuació és un forward patriarcal en els seus moments de lleure laboral. Gràcies en nom de tota la comunitat.
He cregut a-dient (és a dir: aaaaaaaaaaa) compartir-ho amb tots vostès, i queda tan antinatural fer servir una presentació d'aquestes per omplir un post, que encara m'agrada més la idea.
El cas és que per començar, desvetllaré el perquè del rosa d'aquest blog:
Volia ser com elles, així que em vaig crear aquesta personalitat rosa per omplir el buit que sento quan vaig com una d'elles per la vida. (fixin-se amb el decorat de la paret)
D'altra banda, agrupar el símbol de la mà mirant amunt amb "Tope" és excels, i té una estètica naranjamecaniquesca que m'atrau lleugerament:
Sempre he preferit ballar:
No es tan negro como lo pintan:
Dedicat a n'Amanyaga-tòtils:
Després de veure el següent, no podran deixar de preguntar-s'ho: "cómo? cómo cantan?"
El precursor de Fatboy Slim:
...havia de tenir un cognom catala?
U) Menys mal que és en Versió Original Dos) Vol. 5?
No entenc els llavis de l'espanyol de dalt:
Bé, fins aquí. Espero que les seves vides no tornin a ser mai més les mateixes, y olé!
Salt és sal en anglès. N'hi ha que no entren a la cuina perquè hi ha un pot que hi diu "SAL". Basalt és la "una pieeeedra" de l'acudit. Si posés un altre exemple com "saltimbanqui" o "saltapick" passaria a ser una d'aquelles llistes en que juguen amb les paraules. Així que com que no puc fer un "salto de página", em limitaré sense que se n'adoni que l'imito.
A l'home que no conec li diuen "tu rai" quan està nerviós per un examen. A l'home que no conec li diuen "tu rai" quan no té temps de fer un treball. Perquè l'home que no conec és "ell rai", perquè "ho pot tot", i n'està fart, es vol menjar un dònut, i el món mundial.
L'home que no conec no és de color gris.
A l'home que no conec, li brillen els ulls i riu profident.
Però l'home desconegut mira a terra quan no sap qui ets. Pensa massa i desconcerta la gent. Trenca esquemes i diu "passi-ho bé".
També diu " " quan no vol dir res.
L'home que no conec potser és una dona, potser és un nen, no ho sé, és que no el conec.
500 còpies. Tastin-lo clicant-hi a sobre. Friso (!!) per sentir-lo sencer.
Els convido a frisar (!!!) amb mi, i amb fa, i amb totes les notes que regala la seva música que, com diuen ells, cauen com peces de domino.
Diuen "Miau". Un té por i 26. Junts viuen a µ entre escarabats i hospitals per animals, perquè és com estiu, una increïble cançó d'amor que et deixa en blanc.
Ara els diré una d'aquelles coses que, un cop te les diuen, no pots deixar de sentir-les/veure-les per tot arreu.
Com quan et presenten algú que es diu Xirimbaina, un nom que no havies sentit mai, i durant els tres dies següents, te'n presenten cinc, de Xirimbaines.
Com quan descobreixes una ciutat que no sabies que existís i la Setmana Santa següent tothom se n'hi va de vacances.
Com quan vas a sopar a casa un amic i fa "fajitas", i tu no n'has fet ni comprat mai, de "fajitas", però tothom ho troba ben normal, i al proper sopar que vas, també en fan, de"fajitas".
Com quan t'han posat ja tres exemples i te n'adones que ho has entès a la primera i encara et fan seguir llegint.
Bé, doncs la revel·lació és la següent:
"Als terres de les nostres masies, pobles i ciutats, hi ha clips" Sí, n'hi ha molts. Dels platejats sobretot, i menys habitualment, de colors, i no sé d'on surten.
Hi deu haver gent que els planta, suposo, és el que em sembla més (a)plausible.
D'altra banda, quan hom diu: "TOT sigui dit DE PAS" vol dir que hi ha frases que canviaran a: "DE PAS el que hi ha aquí, és meu!" "Vaig buscar per DE PAS arreu i no hi era" "A mi m'agrada DE PAS menys el pebrot" ?
Ah, i si cliquen la imatge, veuran que allò de l'anunci era cert.
