einhundertneunundsechzig

"Viure en un cinquè és la meitat de viure en un desè, i això em fa molt feliç."

Perquè no, un no s'hi acostuma a pujar escales, i sí, l'aigua pesa.

I llavors tot pujant em segueixen caient meteorits...

...perquè no fem un càmping-gas al tercer i després de sopar seguim pujant?

...joder... altre cop... la del quart ha tret l'estoreta perquè ens pensem que ja hem arribat...

...realment és de gres aquest terra?

...almenys no esbufego com en Dorian.

...joder Dorian, què lleig que ets...

...només d'imaginar-te, Dorian, sento els teus esbufecs, i recordo com cada cop sortim amb la princesa dels cabells grocs a veure com et costa pujar...

...arjngfff arnjfffff... i ja ja ja

...i com ronques, Dorian, per les nits...

(ara et sento)

...i, en unes escales de cargol... com et canses menys, anant per dins o per fora?
...és que per dins caus
i per fora és llarg...

i total, al final, què?
perquè si al final HI HA, doncs mira
però si no HI HA és lo de la piscina buida
i de cap no cal tirar-s'hi
però tirar-s'hi potser sí
i si ja m'hi he tirat i resulta que era un reflex?

joder
no m'agrada portar ulleres de sol

llavors, víctima de reflexs quina merda, no?

i si resulta que txim-pum?
i si tot és mans al clatell?

ostres, que arreglin l'ascensor, si us plau

Foto: balcó d'Alquézar, abril 2008

einhundertachtundsechzig

(En una taula de tres,
amenaçats pel soroll d'un futbolí.)

Revelacions d'un pare en Estat Hippie de Pensament (EHP):

"És que aquesta nena és una barreja de tot,
no serà mai feliç"

Foto: tirant del google...

einhundertsiebenundsechzig

I l'anunci:



(mame tsu mameeeee...)

I això és un simulador de petar bombolletes de plàstic, no em diguin...

Per últim, els presento les meves memòries USB:

einhundertSEXundSEXig

A LES FOSQUES, UN ESCRIT

Embruta'm l'ànima
amb llepades de melic.
Trepitja el fang,
vine amb mi.

Crida suau,
alè aspre de tant "no",
em fas un trau,
no em mires pel balcó.

I jo crido: "t'estim?"
I tu em respons que no,
que no et cal cap paraigua,
que sol s'està millor.

03 d'abril de 2mil8
Sas allò que t'estàs adormint i et vé això al cap i agafes una llibreta sense encendre el llum i ho escrius del tirón?
Doncs això.
Ah, la foto d'una galeria de Luxemburg.

einhundertfünfundsechzig

Hi havia una vegada un nazi disfressat de hippie,
i no era carnaval.

Dins la hippiositat del seu món hippie no hi cabia l'empatia.
Tampoc el sentit comú.
Encara menys pensar en el bé d'un altre.

Ni tan sols replantejar-li la situació perquè anés en el seu benefici
el treia del seu cap-quadrament.

Cap-quadrament neo-hippie, això sí.
I ple de drets, sobretot ple de drets i buit de deures.

Així que amb la princesa dels cabells grocs hem optat per mossegar-nos la llengua.

Foto: entre Lleida i Luxemburg... mira que està borrosa, però té algo que m'encanta... un camió? mpfhh...

einhundertvierundsechzig

Dubtar deu ser això, no?

Banys de l'estació de trens de Luxemburg on per cert s'havia de pagar un euro i mig per entrar-hi.

einhundertDREIundsechzig

FRASE DEL DIA:

"oh, quan et vaig conèixer, jo ja feia anys que cagava!"

Mantindré l'anonimat de qui l'ha dita, perquè sí.

El context: noia li diu al seu xicot tot fent una sobretaula sobre el plaer que produeix cagar.

einhundertzweiundsechzig

"Si cuando te levantas de coger el jabón en la ducha te das un golpe en la cabeza con el mando del agua en dirección al agua caliente, no sólo te duele la cabeza, sino que además te quemas la espalda".

einhunderteinundsechzig

És la cosa més freak i serieBeísta que he vist en molt temps.

Es titula "Martians Go Home!"

En principi a mi aquest gènere no m'agrada, però em va agafar tant per sorpresa i en un ambient tan esnob, que mirin com he acabat: penjant-ho aquí.

El millor, però, són els antecedents, en que el company amb qui vaig anar a veure els curts i jo havíem tingut la següent conversa en un cafè:

(parlant d'instruments)
ell: pues yo una vez vi un instrumento tope raro que era como una antena y que hacía ruidos raros...
jo: sí, es diu Theremine, és força antic i bla bla bla
ell: cómo dices que se llama?
jo: Theremine

(una estona més tard)
jo: avui fan curts gratuïts al Cafè de l'Escorxador, hi anem o què? Comencen en mitja hora.
ell: fácil!

Arribem, i el primer és el que hi ha a dalt.
Ens vam quedar una bona estona flipant sense poder-nos moure.

Ara, com l'amic de n'Amanyaga-tòtils (a qui per cert dedico el curt), me n'estic construint un.
De moment, el veí de dalt ja no veu la tele i ha començat a cantar el "susanita tiene un ratón" els diumenges pel matí.
Anem pel bon camí.

Curtmetratge de Jairo Moreno. Hi surt Olvido Gara, és a dir, l'Alaska. És màxim.

einhundertsechzig

Teníem tots la ressaca que ens provocava aquell mateix moment.
Ni tan sols parlàvem.

einhundertneunundfünfzig

Els presento en Lauren, un fantasma bo.

Va ser cosit i farcit amb arròs dissabte,
té escassos tres dies de vida,
no siguin cruels amb ell.

És es meu primer nin de drap, yeah.

Per veure'l millor, cliquin-hi a sobre.

einhundertachtundfünfzig

Una vegada vaig no-sortir-sortint amb un noi, i rèiem molt.

Ens en rèiem molt amb aquest estil de dur els pantalons,
que potser és tot un clàssic anomenar-los així,
però ell en deia
"pantalons per sord-muts"

(perquè es llegeixen els llavis, evidentment)

He cregut adient compartir aquesta terminologia amb tots vostès,
perquè, si bé exactament com la de dalt és difícil trobar-se-les,
la versió texans és molt comú i... no sé... ecs, no?

Imatge ex-treta de Sant Google.

einhundertsiebenundfünfzig

Un videoclip es fa així.

Merci pel link Eli! Eli no te vayas! Eli quédate!!

einhundertSEXundfünfzig

Feliç diada de Sant Jordi, estimats lectors.

Vaig a recloure'm al "Espacio vivo del límite", que fa temps que no hi passo.
Aviam si consegueixo ser una forma de "J" lliurement.

einhundertfünfundfünfzig

Bé, és imminent: s'acosta Sant Jordi.

L'altre dia, parlant amb l'Alba vam decidir que no era normal.
No era normal que en els seus 26 anys i en els meus 25, no haguéssim rebut mai una rosa-de-les-de-veritat.
Agraïdes a pares, avis, germans, jefes, amics solidaris i supermercats (no ens malinterpretin, sort en tenim dels vostres detalls!) vam arribar a la conclusió màxima que el que passava és que els-de-les-roses-de-veritat no s'han atrevit durant aquests anys.

No que no hagin existit!

Ens vam posar molt contentes.

És per això que per facilitar-los la feina hem organitzat un còmode horari d'entrega de roses segons l'any de naixement en el qual es mantindrà l'anonimat vers les altres persones i que agraïrem que segueixin religiosament:

* 15:00-16:00 -> 1971 - 1975, deu anys amunt, deu anys avall... està clar que l'edat no importa. Bé, deu anys avall (ara que ells en tindrien 15) sí que importa, però quan les que estem avall som nosaltres, no.

* 16:00 - 18:00 -> 1975 - 1977, els que sembla ser que ens agraden a les de la nostra generació perquè els fets que ens envolten parlen per si sols.

* 18:00 - 19:00 -> 1978 - 1980, els típics un o dos anys més grans que teòricament són els que ens convenen per edat psicològica i tal (per això estic escrivint aquesta imbecilitat, perquè sóc més madura del que em toca per edat, no?). També ens agraden.

* 19:00 - 21:00 -> 1981 - 1982, els coetanis, que segur són centenars acumulats. Per això els deixem dues hores. Ens encanten per la complicitat generacional i perquè no et fan sentir ni massa gran, ni massa petita.

* 21:00 - 22:00 -> 1983 - 1985, per sentir que encara podem agradar als més joves, és clar! I perquè els més joves també ens agraden, of course.

* 22:00 -> sopar popular amb tots els pretendents on tindran dret cada un a una conversa de cinc minuts amb nosaltres.


Els esperarem a tots amb candeletes i amb aires de superioritat, però per dins ens fondrem.
I és que a les dones, ens agrada que ens regalin roses.
Llibres també, però sobretot roses.

I pobres dels que ens les regalin blaves per allò de no ser típic, perquè per Sant Jordi, no és típic que ens en regalin.

Bé, que dimecres estaré molt ocupada, ja em perdonaran si no paro gaire per aquí.

Museus Vaticans, 17 de març de 2mil8

einhundertvierundfünfzig

Aquest matí m'he estranyat...
quan he anat a saludar la girafa gegant que viu davant meu
i que sempre em diu "Bon dia",
no m'estava mirant.

Estava encuriosida fixant-se en dues finestres més a la dreta,
on un teclista d'una banda de trompetes es preparava un tè amb rom.

"Què estrany que es prengui un tè de bon matí", ha pensat la girafa.

I llavors, amb la mirada perduda com les gavines de l'anunci,
se n'ha adonat que estava guaitant-la tot esperant el seu "Bon dia".
Me l'ha dit.

Però m'ha mirat arrugant les celles,
consternada encara per aquell foll que pren tè de bon matí.

Estava tan descol·locada,
que ha tret el cap per la meva finestra i m'ha convidat a pujar-hi.

Així que "ni curta ni mandrosa" he agafat el paraigua, una capsa de xiclets i tres gomes d'esborrar, i m'he enfilat al seu coll per anar a espiar el teclista del grup de trompetes.

I efectivament, el teclista estava vestit amb un tutú color verd-ocre, amb una copa de cava plena de tè amb rom i conversant tranquil·lament amb el seu pòster-dona que feia anys habitava a la seva paret: la Magalí.

Magalí era la paret, no el pòster-dona, ara no es confonguin:
els pòsters-dona no tenen nom.

El que passava és que el teclista no podia parlar amb la Magalí
si no era a través del pòster-dona.
Però això només ho sabia ell.
I la Magalí.
I ara nosaltres.
I ara vostès.

Perquè al final hem fet una visita al teclista, que, molt amablement, ens ha convidat a unes olives farcides d'oliva negra amb pebre vermell.
No m'han agradat.

També ens ha presentat la Magalí
i m'ha sorprès extraordinàriament el seu estoïcisme.
Una vida plana i dura, la de la Magalí.
Plena de retocs i pintades, de forats coberts i forats per cobrir, de quadres inacabats, d'esquerdes i humitats.

Me n'he anat amb el regust de sopa Estarlux, aquell que "ecs però nyam",
i m'ha embriagat el pensament que tan de bo tots tinguéssim un toc de Magalí però amb forma de "junco".

"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."

Foto: Monte Igueldo, Donosti, 12 abril 2mil8.

einhundertDREIundfünfzehn

OBSERVACIONS ESTÚPIDES II

"Cuando te cortan el agua por la mañana sin haberte avisado no te puedes duchar, y si afuera está lloviendo, encara fa més ràbia!"

Roma, 16 de març de 2mil8

einhundertzweiundfünfzig

Compartir.
De la capacitat de compartir n'ompliríem pàgines senceres.

De com partir una poma en dos, no tantes.


El cas és que se l'han menjat.
S'han menjat la cabra que meulava.
Concretament el 3 de març la van enterrar.

Ja ho he explicat, explotat i publicitat prou cops en aquest blog,
però aquesta vegada,
per petició explícita de l'autor,
comparteixo amb vostès aquest link-disc:

Rapidshare Plouen Catximbes

si el volen, cliquin al link, un cop allà, cliquin a FREE, esperin 2 minuts, copiïn les lletres en el requadre... i a mirar pel telescopi!
Ara, si els agrada... ja saben on és la seva botiga de discos.

Foto: Museus Vaticans, 18 de març de 2mil8.

einhunderteinundfünfzig

Potser algun dia em compri una casa.
Una casa amb jardí.
Una casa amb jardí i piscina o mar.
Una casa amb jardí, piscina o mar, i aquesta taula.

Llàstima que estigui puntiapartant,
tenia el candidat perfecte.

Merci Albert pel link... i si es volen perdre per aquí, segur troben l'objecte de la seva vida.

einhundertfünfzig

PENSAMENT INTERESCALAR

Ja no sé si fa una o dues setmanes,
però avui m'han dit que en tenim per dos mesos i mig.

Dos mesos i mig sense ascensor.

Traduït és quelcom semblant a una eternitat i tres quarts.

El cas és que quan pujo els cinc pisos em dóna per pensar.

El primer que penso és:
"Què bé això de no estar a casa els pares, que llavors serien nou pisos!"

(sense voler caure en que allà no en fan, d'obres a l'ascensor, i si en fessin, tenim una altra escala independent amb el seu ascensor independent)

Penso també, en què deu gastar més energia, pujar les escales de dues en dues, o d'una en una.
O pujar-ne una, dues, dues i una.
Perquè n'hi ha sis en cada tram dels tres que separen un pis de l'altre.

I és que sempre arribo cansada a dalt.
I això em dóna per pensar que si mai necessito córrer cames ajudeu-me ho passaré fatal i em violaran per fofa.
També, que abans quan vivien en coves, devien estar ben forts, encara que no haguessin de canviar mai l'ascensor.

A més a més, encara no tinc clar què és millor, si tenir consciència en cada moment del pis en què estàs, o decidir no mirar fins que aixeques el cap i veus que "ja estic al quart! només em falta un pis!".
Perquè de vegades penso que no miraré cap número fins arribar al cinquè, no aixecaré el cap, no aixecaré el cap... però sempre acabo mirant de reüll quan estic al tercer o quart, perquè només de pensar que puc arribar a llegir "sisè", m'agafa un cobriment.

El que no faig mai, però, és comptar el pis pel que vaig.
Massa feina.

12 d'abril de 2mil8, Donosti.

einhundertneunundvierzig

Los cepillos de dientes con mango redondo no sirven para apoyarlos en el labavo y ponerles la pasta encima mientras lees de pie en el baño. Vuelcan.

I així comença una sèrie d'afirmacions quotidianes absurdes que aniré posant quan se m'acudeixin i que m'agradaria que continuéssiu.
Han de ser escrites en castellà, perquè dóna força i estupidesa alhora.
Merci.
Grácias.


(foto de Roma...)

einhundertachtundvierzig

Bé.
Més o menys, tots tenim amics i/o coneguts (livers i hearts).
Tinc un amic que ha estat capaç d'escriure això en una cançó:


Algun dia d’aquests em faré el longuis
i et faré un avió amb un paper,
i si no em falla la punteria
rebràs els meus braços ben oberts.


No, no, l'estrofa no va per mi, però m'encanta.


Resulta, també, que aquest amic té un amic i/o col·l·l·lega.


El cas és que a aquest amic no li puc negar el favor que demana pel col·l·l·lega, i aquí ho teniu, perquè qui més qui menys, té un somni.

einhundertsiebenundvierzig

Tinc la solució.
Sóc una rajola trencada de qualsevol carrer de la seva ciutat.
Sota meu s'hi amaga un univers d'aigua inacabable capaç de mullar les més llargues de les cames quan se'm trepitja.
Transvasin-me-la a mi, l'aigua, no?

einhundertSEXundvierzig

Vull una pistola.

einhundertfünfundvierzig

ROMA È COSÌ (dos)

einhundertvierundvierzig

einhundertDREIundvierzig

Un més.

30 març 2mil8, retolador

einhundertzweiundvierzig

El petit príncep.
El blau perfecte.
El llit de dalt i els llums rodons rebels als peus.
Fusta i blanc.
Ricotta i bolets; crema de llet.
Un toc de swing.
Un pa farcit amb olives que s'han tencat.
Parmesà i no-pernil.
Vi, cervesa.
Aigua.
El sostre a ratlles.
El nen de la barra de pa.
Espàrrecs, marró, rosa, ceba, vermell i formatge amb gambes.
La caseta entranyable.
Gelat.

La caseta del Té amb Taronja sense teïna.


ah, i llimonada

29 març 2mil8, en honor al sopar d'ahir a casa la Neus (ah, clar, Neus!): GRÀCIES!

einhunderteinundvierzig

ROMA È COSÌ (UN)

Fotos realitzades del 15 al 20 de març de 2mil8, Roma.

einhundertvierzig

Avui escoltant "El món a Rac1", a part de sentir com tornaven a citar Plouen catximbes, han parlat del vídeo del youtube que expliquen en el seu blog dient el següent:

Llegint el Wired d’aquest mes he descobert la història increïble de l’Amanda Baggs, una noia autista que explica el seu llenguatge en un video al YouTube anomenat “In My Language”.

Els autistes troben noves maneres d’expressar-se a la xarxa

En la primera part veiem l’Amanda en una habitació en un comportament típicament d’una persona autista que repeteix una sèrie de momviments de manera insistent. Interacciona amb elements del seu entorn i emet sons que tenen poc sentit per a la gran majoria de nosaltres. Toca l’àigua, olora un llibre, passa la mà per damunt de la tapa del seu portàtil, acarícia l’aire repetidament en una sèrie de moviments rítmics.

En la segona part tornem a veure les mateixes imatges amb subtítols fets per ella mateixa (pot teclejar 120 paraules per minut) i una veu d’un sintetitzador (ella no parla) que ens explica que vol dir cada cosa per ella.

Diu coses tan interessants com: “la gent pressuposa que cada acció meva ha de significar alguna cosa, però el meu llenguatge no va de paraules ni de símbols visuals que hagin de ser interpretats. El meu llenguatge serveix per tenir una conversació constant amb tots els aspectes del meu entorn”.

Si li deixeu comentaris al video us els respon al YouTube.

No s'ho perdin, és francament interessant.

El món dels autistes sempre m'ha fascinat.

Aquí hi trobareu més videos seus, com el meme del Happy dance, i més enllà, la seva pàgina web... blog?

einhundertneunundDREIzig

És clar que sí home!

Feia temps que ho esperava,
que avui porto faldilla,
que m'apugin el sou.

Està clar des de fa anys, que calia prendre una mesura com aquesta, que els homes tenen dret a deleitar-se quan van al metge o a treballar.

Per això porto faldilla avui, perquè tothom em miri, no?


Bé, si voleu llegir la notícia completa, primer agafeu aire, després cliqueu aquí, i per acabar, aneu a donar un volt.

És indignant.

Notícia publicada per EL PAIS i difosa per l'Andrea!

einhundertachtundDREIzig

Mirada a càmara en "il momento giusto".

Espectacular.

En cinc minuts Campo di Fiori es va transformar en una manifestació bandera en mà.
Televisió italiana, focus i mini escenari.
Tot preparat.
Gent gran idealista que un dia havia estat com els joves idealistes que tenia al costat.

Hi ha molta feina a fer.


D'altra banda,
"Il mio amico romano" m'explicava que de vegades fan manifestacions davant l'ambaixada espanyola (curiosament situada a Piazza Spagna...) per solidaritzar-se amb el poble basc.

No sé si allà se n'enteren que a Roma es fa això, però aquí, almenys jo, no.

Es va quedar esfereït quan li vaig dir que no TOTS els bascos volen la independència.
Que n'hi ha que també se senten espanyols.
Que n'hi ha de fatxes.
Que la socitat allà està dividida, però que no en parlen, que la política és com un tema tabú.

Ell coneix gent que va a aquestes manifestacions i diu que no saben que això en realitat és així.
Es va plantejar moltes coses, i me les va fer plantejar a mi també.

A priori sembla que aquests tipus d'actes no puguin servir de gran cosa, i més quan hi ha un cert grau de desinformació involuntària.
Perquè els que es manifesten es creuen gent informada, i segurament n'estan... però malament.
Condicionats.
Com la majoria de nosaltres.

Però suposo que sí serveixen perquè almenys "els que passen per allà" es preguntin perquè crida aquella gent, quin problema hi ha al món que fa que uns quants s'apleguin desinteressadament.

Déu servir perquè se sentin sonar campanes, i ja va bé.
Ja va bé...

Campo di Fiori, Roma 19 març 2mil8

einhundertsiebenundDREIzig

És que no sé exactament què dir.

La ciutat dels SMARTs estava tenyida de blau marí opusdeísta i gent parlant en català o, en el seu defecte, castellà blavós.
També ens van dir "agur".

No es va complir cap mite, només que la circulació és un caos.

Bé, i que el menjar és boníssim
(no es perdin les Carxofes a la Romana i les Fiore di Zucca)

E che Roma è bellissima.

E che mi manca moltissimo la mia tartaruga italiana...
Avevo dimenticato come è bello di condividere momenti con lui.

Adesso avevo ricordato, ed è difficile pensare che sia così lontano.

Non è giusto che non siamo in grado di vedere l'altro.

Comunque, sono felice di averli incontrato di nuovo.
Sono felice di sapere che è ancora lì, una sorta di "anima gemella".

Sarà davvero sposarsi a 30?

Roma, alguna paret.

einhundertSEXundDREIzig

Déu fer cosa de tres setmanes l’àvia va anar a la festa d’aniversari d’una amiga: feia 80 anys.

L’amiga, m’explicava, havia preparat un berenar amb cafè i galetetes al menjador de casa seva. Però ella no n’havia menjat gaires perquè ja sé, la vesícula...

Una de les seves amigues té en Parkinson al seu cos pacient. Altres són viudes. I alguna no es deu haver casat mai.

L’amiga dels dits inquiets (un eufemisme com un altre) no podia seure com les altres a menjar les galetetes que sí podia menjar; perquè la seva estava bé, saben, de vesícula? Així que restava de peu passejant, observant la conversa que les altres tenien ben escarxofades tasseta en mà.

S’atansava al telèfon...
...reculava cap a la taula...
...mirava per la finestra...

Quan es mou es troba millor.

Una de les amigues, en adonar-se de la seva llunyania, li va proposar de ballar un vals. L'altra va vacil·lar, m’explicava l’àvia, però de seguida van posar la música i les hi van regalar una tendríssima escena digna d'haver succeït fa un segle.

Totes se les miraven embadalides. Segurament amb aquella mitja rialla de mirada perduda que implica un “què maco” i un “quina llàstima” alhora.

Al mateix moment, des d’una habitació, la néta post-adolescent de l’homenatjada sent la música. S’aixeca i espia l’escena abans d’interrompre-hi amb el violí a la mà i transformar en excels un moment que segur va ser inoblidable.

I allí les teníem, una tarda assolellada d’hivern, en un menjador que dóna a la plaça, ballant un vals al so d’un violí, a punt de bufar les espelmes vermelles d’un pastís.

Imatge obtinguda d'aquest blog -> 000