31 de maig 2007

siebenundDREIzig


Avui m’he mirat la ma dreta mentre caminava.

Me l’he mirada balancejant-se endavant i enrere, endavant i enrere, endavant i enrere... i m’he sentit total i absolutament un simi. Només m’ha calgut deixar l’egocentrisme de banda, aixecar la vista, i observar la gent que caminava davant meu. Tots movien els seus braços endavant i enrere, endavant i enrere... i una cama davant, i l’altra cama davant...

Quina colla de simis, he pensat.

I sense poder esborrar aquesta sensació, he començat a imaginar tothom ben pelut i nu, i la cara que farien balancejant les seves extremitats per arribar a algun lloc.
Encara pitjor, per arribar enlloc.

He imaginat com devia ser quan encara anàvem a quatre grapes. Llavors, ens miràvem als ulls? També és un costum o habilitat que hem perdut, o de sempre hem estat així d’esquerps?

Per sort, em consta que sí que hi ha gent que encara ara mira als ulls. Deu ser un costum vestigial, que en diríem els biòlegs, perquè hi és, però tampoc serveix per res si no et retornen la mirada...

5 comentaris:

enric ha dit...

Hi ha ulls que, a més, es fan mirar. Suposo que depèn de si tens alguna cosa per amagar o de si tens por.

La por es veu als ulls.

vafalungo ha dit...

Hi ha qui mira amb els ulls i hi ha qui mira amb l'ànima. I si a qui entrega l'ànima en la mirada no li és retornada, queda una mica més fred i més orfe. Orfe de mirades. I l'ànima, la que li queda, més freda.

Potser si que no som sino simis espantats que no anem enlloc.

Estanislau Verdet ha dit...

com més simis més feliços,
com més tontos més feliços
com més lletgistes més feliços

Simis, tontos i lletgistes som el mateix! Visca Darwin!

Estanislau Verdet ha dit...

per cert gràcies per enllaçar el blog!
pero podria enllaçar la web¿!?

seria tot un honor!

Fluïm-nos-li

amanyaga-tòtils ha dit...

"Sí, mi" Digué el músic.