08 de novembre 2007

vierundachtzig


Era calb.

Era un calb de 32 anys i conduïa un BMW-el-més-car-que-va-trobar-blau-marí amb ulleres de sol (quan no en fa) i amb un “chándal de tactel”* blau estrany i blanc brillant.

La música li perfora els tímpans.

Agafa les rotondes amb força.

Mira les noies.

Al matí quan s’ha llevat i s’ha mirat al mirall, el seu jo que necessita que li pugin l’autoestima li ha fet dir al seu jo que va de xulo: “ets un crack”.

S’ha dutxat, i mentre es dutxava, s’ha tocat una mica per fer-se saber que encara pot, però són les nou i es passeja per la ciutat mirant si el miren sobre les rodes que tant li han costat.

I el miren.

El miren pujant la meitat esquerra del llavi dibuixant fastig.

Però ell no ho veu.
Només se n’adona dels ulls.

Arriba a la feina i, com cada dia des de fa una setmana, li diuen que no cal que torni, que el van despatxar, que no insisteixi més... Però ell no ho entén i es queda davant la porta increpant als que entren. I als que surten. I als que surten que ja ha increpat quan han entrat.

Se’l miren amb llàstima.

Però ell no ho veu.
Només se n’adona dels ulls.

I així passa unes hores fins que té gana i se’n va al bar del davant a asseure’s per moure nerviosament la cama amb un tallat entre els dits i la mirada de ràbia clavada a la porta... de la seva exfeina.

Passa l’exnòvia amb el seu examic i gairebé es tira el tallat per damunt del “chándal de tàctel” del gest violent que li ha sortit.

“Cobra’m”.

Creua el carrer i etziba un cop de peu a la porta.
També un cop de puny.
Un altre cop de peu.
I marxa.

Torna a fer rotondes amb una sola mà al volant passejant-se més de l’habitual per no tornar a casa. Pensa en què s’ha equivocat. Pensa que ell és el rei i no entén perquè la gent no se n’adona. Segueix pensant-hi fins que es troba a casa assegut als peus del seu llit i mirant-se al mirall.

Es troba esplèndid però el món li gira l’esquena.

Li gira l’esquena...
...potser no és el rei...
...potser no és tan “crack” com es diu a ell mateix.

Se li comencen a posar vermells els ulls.

Agafa el telèfon...



...i truca a la mama.



*és que no puc dir xandall... xandall...i de tàctel!!! És màxim.

Imatge de l'ad-mirable Llorenç (Gere) Coll publicada a www.robotmagazine.es
Gràcies!

2 comentaris:

Sr. Pistraus-Joan Vallvé ha dit...

què ho fa que ens hem tornat tots relatosos...?

potser és que sóc nou i això ja és normal. Ja m'agrada ja!

és molt maca la imatge, molt i sabent com odio aquesta frase se m'hauria de valorar molt més...

Jo segueixo dient que Nèstor es el millor nom... però no descarto un vot útil a última hora...

proudemax ha dit...

Doncs se li valorarà i se li remetrà la frase a l'autor.

A mi Nèstor m'agrada més que Dimitri, però Enciam està per damunt de tot.

Tot i així, mantinc que només he fet un vot.