26 de febrer 2008

einhundertSEXundzwanzig



Tres nenes amb la seva mare van a l’escola.

Dues de les nenes duen complements rosa, una els pantalons de xandall rosa, l’altra el jersei rosa, les motxilles rosa, les gomes de les dues cues d’una, de les dues trenes de l’altra i de la cua de la mare: rosa.

Les dues-nenes-rosa van amb la mare-rosa.

Els pantalons els hi queden curts.

L’altra nena va apart.
No és ni la gran ni la petita.
Va de color verd i duu una motxilla Quechua blau marí i gris.
No porta dues cues.
Es mira el món amb ganes de canviar-lo.

Els pantalons li queden curts.

I pensa que les tres que duu al costat no entenen res.
Se sent incompresa.
La vida no és rosa, collons.
Que som nenes, no estúpides, collons.
Vull fer-me gran, collons.
I els pantalons em queden curts. Per fi.


Passo pel seu costat.

Les dues nenes-rosa deuen cantar una cançó per dins, potser la dels dibuixos de la tele que acaben de veure.
La mare-rosa pensa que ha de trucar la seva mare.

La nena-quechua em mira.

Em mira pensant quina sort que tinc; em mira pensant jo vull ser com tu.

Jo la miro dient-li que no, que no és tan fantàstic.

La miro i penso que vull que els pantalons se’m quedin curts.





Foto extreta del blog Melissa Wolf

3 comentaris:

vafalungo ha dit...

Oh, la nena-quechua ja sap que ses coses no són fàcils per ningú.
Que els pantalons quedin curts té solució. Respondre a segons quines mirades, no.
Una abraçada-no-de-color-rosa.

proudemax ha dit...

Merci Sr. Vafalungo, però jo estic bé eh, que consti!

Petons!

(no coneixeré el seu nebodet quan el torni a veure!)

Red Pèrill ha dit...

Io vui se com tu