Déu fer cosa de tres setmanes l’àvia va anar a la festa d’aniversari d’una amiga: feia 80 anys.
L’amiga, m’explicava, havia preparat un berenar amb cafè i galetetes al menjador de casa seva. Però ella no n’havia menjat gaires perquè ja sé, la vesícula...
Una de les seves amigues té en Parkinson al seu cos pacient. Altres són viudes. I alguna no es deu haver casat mai.
L’amiga dels dits inquiets (un eufemisme com un altre) no podia seure com les altres a menjar les galetetes que sí podia menjar; perquè la seva estava bé, saben, de vesícula? Així que restava de peu passejant, observant la conversa que les altres tenien ben escarxofades tasseta en mà.
S’atansava al telèfon...
...reculava cap a la taula...
...mirava per la finestra...
Totes se les miraven embadalides. Segurament amb aquella mitja rialla de mirada perduda que implica un “què maco” i un “quina llàstima” alhora.
Imatge obtinguda d'aquest blog -> 000
5 comentaris:
Què bonic Xè!!!
Que li ha passat al teu blog rosa?????????????????????????? Estic esfaraida!!!!!!!!!(no havia fet servir mai aquesta paraula, però oi que t'agrada?)
Del rosa al gris???? I perquè? Non capisco nulla!!!!
Ah, adesso state in Italia!!!! Ma che figa!!!
Baci
La màgia del temps transformat en música...O la música acompanyant el pas del temps...En tot cas una tarda digna del millor film!
Que vado a Roma vol dir que has anat d'Erasmus però sense embarg no pararàs quieta, és a dir s'entén perfectament perquè però si ho dic queda com una parida dolenta?¿
me emocionat srta proudemax!... en serio... que bonic!
Isis! Non so cosa pasa! Ora non é rosa, ma é la stessa cosa, non é vero? Sicuro ti piace più!
Joana, benvinguda.
Sí, digna del millor film, o, com diu la meva àvia: "ara que he après a dir pinícula, li'n diuen flim!"
jajajaj
És el seu acudit preferit.
Ai apreciat Red... ja m'agradaria estar en edat d'anar d'Erasmus! Se m'ha acabat això!
Ostres Srta "Y", de debò? A mi em va agradar molt quan m'ho va explicar també. Ho vaig trobar molt emotiu.
Publica un comentari a l'entrada