28 de setembre 2008

uncentisetivuitanta

LA MATANÇA DELS CUCS ASSASSINS

Et passes la vida cuinant i un bon dia et cau un cuc a la cassola.
Mires amunt i tens el sostre ple de cucs.
T'eixugues les mans al davantal que t'ha fet la padrina de la teva amiga i te les poses a la ronyonada.
Tornes a mirar amunt tirant lleugerament el cos enrera, com fan els pagesos per mirar si vol ploure; només falta el tros de mala herba a la boca.

T'hi quedes una bona estona, observant-los.
Un, dos, tres, quatre... quinze, setze... vint-i-...


Vint-i-... ja són massa. Són massa.

Te n'adones que no n'has conegut cap i porten dies vivint a la teva cuina. És com si no sabéssis com es diuen.
De fet, no has volgut saber com es diuen.

Hi penses una bona estona, en els cucs.
Penses en el primer cop que vas veure cada un d'ells... i ho escrius. Per no oblidar i per recordar, que gairebé és el mateix, però no.

Així que ho fas per les dues coses sense saber triar quina és exactament la que vols.
Per sort encara no has de decidir quin dels tres cucs que ara ja tens al plat has de matar primer. De moment no molesten però vols fer net. No molesten però n'hi ha dos més al sostre que duen massa temps a la rereguarda.

Sens dubte aquests són els que cal eliminar primer, els vells, els que ja tenen teranyines de tant de temps que fa que estan al sostre de la cuina. Els dos fastigosos cucs que fa temps que veuen com sempre ets allí i no es dignen ni a molestar-te.

"Aniré per ells", penses. "Els faré fora d'una vegada".

Hi vas decidit, pas ferm, sense embuts. Duus llumins i el plat amb els cucs. Estàs al mig de la cuina, els tornes a mirar, deixes el plat al mig, t'ho mires tot de cap a peus pensant que no ho tornaràs a veure mai més així. Vas a l'habitació per agafar la garrafa de combustible radioactiu que has comprat a la parada de verdures d'aquell transanlàntic amb el que pretenies fer un creuer cap a saturn. Joder, com pesa la garrafa, i a sobre canvia de color, això costarà més del que em pensava. Entrepusses amb un cactus i et claves un tros de cel·lo, mires al teu voltant i la sang és de purpurina. Merda. Ara tot brilla però has d'arribar a la cuina amb la garrafa i ruixar-ho tot i encendre-ho i que hi hagi una gran explosió i que se'n vagi tot a la merda.

Llavors, quan ho tens tot tan a punt, quan, si m'apures, ja tens el llumí encès, sents un dels dos cucs que diu: "Eh tu, parlem-ne, no?".

"No tinc res a dir, s'ha acabat"

I ho encens tot, i boom i focs artificials i visca que per fi ho has aconseguit.

I tot i així.

Mires amunt (perquè no pots evitar mirar amunt) i els veus.

"Parlem-ne, no?"

Ostres, de debò no ho has aconseguit?
Gairebé hi ha hagut un terratrèmol i no ho has aconseguit?

Me hago cruces.
Todos nos hacemos cruces.

Si algú sap com eliminar cucs, em farà un gran favor.





2 comentaris:

Mozartiano ha dit...

Crec que partint de la idea que "no oblidar i recordar són el mateix, però no." es fa dificil eliminar els cucs.

Ara, això si: parlem-ne, no?

proudemax ha dit...

Sí, parlem-ne sempre.

Sort que tu no ets cap d'aquests cucs!

Benvingut(s) al blog, tros de mozart númru 15!