doscent

Estava en una mena de teatre amb les grades disposades com si fos un fòrum.
Era fosc.
La funció no havia començat, o potser sí, o potser estàvem aplaudint.

Jo estava a la última fila,
i ell davant de tot.

Li havia de donar un llibre,
i el veia allà davant rient.
Li havia de donar el llibre,
i darrera el clatell hi duia aquesta paraula "rapada"
(que no vé de rap)
al clatell.

Des de la última fila, encara no sé com,
podia llegir-la, la paraula.

I em va deixar pensant.
Pensava que potser és cert,
que té la ment estranya,
que potser és cert,
que fins i tot ell se n'adona,
que potser és cert,
que no es deixarà entendre mai.

Que potser ni ell s'entén.

Ho vaig agafar com un senyal d'alerta, com un:
"vigila que només duc problemes, va amb mi, fins i tot m'ho he rapat al cap per que tothom ho sapigui i em deixin en pau. No m'entendràs mai".

Me'l vaig mirar una bona estona més,
fascinada pel fet que se li hagués acudit rapar-se aquella paraula d'aquella manera, i al cap, clar.
Ho vaig trobar brillant.
I em vaig despertar calada pel fred,
convençuda que el somni tenia més de real que de fictici,
convençuda que alguna cosa em venia a dir.

I és que realment hi ha gent que hi tenen marcat al front la paraula
PROBLEMA

oi?

Vaig fer un intent de dibuixar-ho, però per un error vaig haver de pintar coll i orelles negres, i a més la pluja me l'ha fet malbé... en fi...