uncentsetinoranta

Quan et mossegues la galta per dins, entres en una altra dimensió.

L'Univers se't queda petit davant l'implosió que has patit a la boca.

Crides per dins i et dius imbècil i caníbal i fas cares dignes de no ser vistes mai.

Desitges que no et torni a passar mai més a la vida, però en el fons saps que t'has fet una ferida en 3D i que reincidiràs en poc menys de vint-i-quatre hores.

Mossegar-se la galta per dins, però, fa menys mal que trair-se a un mateix. Fa menys mal que decepcionar els altres. Fa fins i tot menys mal que torturar-se o autocompadir-se.

Mossegar-se la galta per dins és molt millor que tot això i en canvi amb tot això no ens sentim tan imbècils. I a sobre (sense segell), de vegades no ens n'adonem, que fa encara més mal. I llavors és molt guai fer-se el cec i dir que no volíem fer-ho, quan en realitat sabem perfectament que hauríem pogut decidir no fer-ho.

No crec en els "ho sento" actitudinals, però els dic i els rebo i en el fons sort n'hi ha.
Però no hi crec.
I em fa ràbia no creure-hi però malgrat això, practicar-ho.

Mossegar-se la galta per dins ho fem sense voler, i les altres coses, ens volem convèncer que també.

Hi ha un exemple molt fàcil:

persona R: "Si fas un elefant de paper, em faràs molt mal"
persona F: "D'acord, tranquil R, que no et vull fer cap mal, no en faré mai cap d'elefant de paper, de fet no sé ni fer-ne i no n'he fet mai"

Al cap d'un temps (generalment molt curt), la persona F no només ha après a fer un elefant de paper, sinó que n'ha fet dos. El de prova, i el de veritat, i els té amagats. A més els ha fet amb un paper de topos lila i taronja i la persona R odia totes tres coses.

Evidentment, la persona R acaba veient l'elefant de paper i reb un "ostres, ho sento, t'ho juro que no et volia fer cap mal".

Bé, doncs: "i una merda!". N'has hagut d'aprendre, has hagut de triar el paper, n'has hagut de fer un de prova, i després el de veritat.

És a dir, has pres una decisió coneixent-ne perfectament les conseqüències (però sense voler-hi pensar) i has decidit que compensava més dur-la a ter-me i després penedir-se'n.


El problema més gran, però, és quan la persona R i la persona F ets tu mateix. Llavors entres en un bucle infinit de "ho sento" "i una merda!" "però si saps que no ho volies fer" "no poc!" "t'ho juro" "doncs llavors per què ho has fet?" "per que no ho sabia" "no poc!" "t'ho juro"... i així una eternitat introspectiva que només podria aturar una persona D que també hauries de ser tu mateix.

Tot això, però, només si n'ets conscient, que en realitat som nosaltres qui decidim com comportar-nos.

I per últim, només dir que com a mínim, quan ens mosseguem la galta per dins, tenim la ferida en 3D que he comentat abans que ens recorda el mal que ens hem fet i que podem tornar-nos-el a fer (i a sobre al mateix lloc).

En l'altre cas, com a màxim, només tornarem a dir (o dir-nos) un "ho sento".

Quina ràbia ser així tan dèbil (com algunes vocals o fins i tot síl·labes).