05 de juny 2009



Avui m'he creuat amb un gos que tenia canes.

"Òstia!", he pensat, " "canes" en castellà és "perros", i en francès, un festival de cinema".

Però no creguin que això m'ha ocupat més de mig segon.


Cada dia, al mateix banc on el gos d'avui estava lligat, a les tardes, s'hi asseu un vellet que saluda tothom.

"Bona tarda!"
"Bona tarda..."

Indiscutiblement, si el vellet tingués algun cabell negre, se'n diria cana.

I em demano pel temps. No el de pluja. No el de veremar. No el de crisi. El temps del temps. Die Zeit.

El temps de vegades es para. Ho sé. Es para. A mi se'm va parar tres mesos seguits, va ser tota una aventura. No. Va ser una ex-periència. No. Va ser descomunal.

M'ho havien explicat algun cop la reina rossa i el gegant dels geganters. N'havíem parlat. També amb "el aventurero que migra" n'hem parlat sovint. Sí.

Al gegant dels geganters li vaig regalar una màquina del temps fa uns anys i li va fer molta il·lusió, la va fer anar un any sencer. Potser una mica més. A "el aventurero que migra" li vaig regalar una brúixola. Del temps, també. Del temps d'oblidar, bàsicament.

Jo em pensava que en trobaria alguna per mi, de brúixola d'oblidar. Però resulta que no existeixen. Existeixen brúixoles de apechuga-lo-que-te-toca-y-aprende-a-vivir-con-ello. Són difícils de trobar i de vegades hi ha limited-editions que es poden comprar a l'e-bay. L'altre dia me'n van prendre una "de les mans".

Fa molta ràbia.

Introdueixes tots els codis, decideixes gastar-te una mica més de diners, i no només te n'adones que ja no hi tens res a fer, si no que a més t'entren ganes d'escriure en castellà.

Será por la fuerza de las os, zetas y jotas. Será porque la brújula de apechuga-lo-que-te-toca-y-aprende-a-vivir-con-ello quizá no exista y se las inventen en el e-bay. Será para jugar a ser otro yo.

Quizá hoy me ate al banco como el perro con canas y le diga "bona tarda" al abuelo entrañable y a toda la gente que pase.





Foto del St. Google.