25 de maig 2009

Cada dia, quan vaig a treballar, mato, com a mínim, una formiga.




Cada dia, quan vaig a treballar, mato, com a mínim, una formiga*. Dic.


I no és que sigui un propòsit. Si ho fos, com tots els propòsis, no el compliria.

Tampoc és que vagi en contra de les religions tibetanes i per això vulgui matar algun(s) dels seus avantpassats volent. Tampoc.

És que no ho puc evitar. I no m'agrada.

Com que sóc dolenta pels noms, no puc recordar quin músic va fer un disc fent al·legoria al fet que la seva xicota, quan era petita, va oganitzar un enterrament de formigues al jardí. És un músic de jazz, i el nom té, com a mínim, una jota.

Però no vé al CAS (que té nom com de festival de música: el FIB, el BAM, el CAS...).

Bé, el fet és que mato formigues. Se'm posen davant. O millor dit (el polze), a sota. I si desvio el peu, en vé una altra corrents per que la trepitji.

Els ho juro.

Una opció és no mirar. Tirar pe(è)l dret. Hi ha gent que ho fa, i els hi funciona. Així no veus si en xafes o no.

Però jo no en sé, de no mirar si xafo algú. I vaig pel camí cantant per dins alguna cançó de'n Santi Balmes, per exemple, i dient també per dins "ho sento! ui, ho sento... aix... em sap greu, entschuldigung...".

Així que des d'aquí, avui que he descobert que dels guants sense dits se'n diuen "MITENES", voldria donar el meu condol a la família-comunitat de formigues que viu al costat de l'Hospital Santa Maria de Lleida.

També els demano disculpes.





*de les més petitetes que es veuen com puntents, que encara són més mones.
Imatge del St. Google!