03 de març 2008

einhundertneunundzwanzig



I llavors recordes quan amb la teva millor amiga et compraves una polsera de fil igual i decidíeu posar-vos-la i no treure-us-la mai.

"Mai" semblava un temps raonable.
Fins i tot quan, passats cinc anys ja no la dúieu, aquell "mai" havia estat un "sempre".

Recordes quan duies aquella arrecada sols en una orella.
Aquella arrecada que et demanaven que et traiessis per anar a un bateig.


Deies que no podies treure-te-la:

"No, les polseres tampoc me les puc treure per anar a la boda."


Me les miro, i sento.

No sé si ho van arribar a entendre.

La samarreta a ratlles m'agrada.
I la d'homes llargs signada.

I les Marteens blau elèctric.

I la cinta que duc al cap.


I la polsera.

I l'arrecada.

I el penjoll que m'he fet.


Me l'he fet perquè no existeix i vull dur-lo.

Me'l vaig fer, i no existia, i el duia.


Ara existeix. Ahir me'l van regalar. I el duc.


Ara, que ja no duc polseres-de-fil-per-sempre, ni arrecades imperdibles, ni Marteens, ni ratlles.


Ara, torno a tenir la sensació de dur al coll alguna cosa que sento meva.

Una cosa que ha tornat per transportar-me 12 anys enrera, quan me les vaig enginyar per fer-lo de ceràmica.

Avui el duc de plata, en tinc 25.

4 comentaris:

APV ha dit...

Acabes de fer-me adonar que on abans portava un incomptable nombre de braçalets de fil baratíssims ara hi tinc instal·lats un rellotge caríssim (on han quedat aquells Kassio que venien a les parades del mercat del dissabte?) i un braçalet de plata(n).

En fi Serafí, tu com a mínim podies fer manualitats, alguns no teniem habilitat ni per a perforar una ampolla d'aigua de PVC i passar-hi una cadena del wàter trencada...

proudemax ha dit...

Sort en tenia de poder fer manualitats.

Sort en tinc.

Isis ha dit...

Aquesta ets tu?? que ho sé jo???
Molt maca (ejem, bonica!) aquesta foto!

proudemax ha dit...

Ca maca isis! jajajaj
Si, sono io, quando sono statta a Berlin.

Ora ti parlaro tutto il tempo en italiano.

Prepara't! jajjaja