09 d’abril 2008

einhundertachtundvierzig


Bé.
Més o menys, tots tenim amics i/o coneguts (livers i hearts).
Tinc un amic que ha estat capaç d'escriure això en una cançó:


Algun dia d’aquests em faré el longuis
i et faré un avió amb un paper,
i si no em falla la punteria
rebràs els meus braços ben oberts.


No, no, l'estrofa no va per mi, però m'encanta.


Resulta, també, que aquest amic té un amic i/o col·l·l·lega.


El cas és que a aquest amic no li puc negar el favor que demana pel col·l·l·lega, i aquí ho teniu, perquè qui més qui menys, té un somni.





3 comentaris:

Yeral ha dit...

Jo també vull anar a NY i empapar-me de Jazz al Village Vanguard, al Blue Note, al Small's... El John Ellis tampoc ha actuat mai a España i em moro de ganes de veure'l. Què faig, li escric al Wyoming?

Cullons, però de què viu? Què preten que la gent li pagui el viatge?? Vaya "jeta". Que treballi, que estalvii, que s'hi deixi la pell, com fem tots... o què?

Tothom té somnis que costen diners. El Buenafuente fa bé de no contestar-li. Jo potser li contestaria, per dir-li: jo vull anar a Mart, em pagues el viatge?

Amb tot l'afecte a vostè, senyoreta Proudemax... però m'ha posat un pèl nerviós aquest pàjaru...

proudemax ha dit...

L'entenc.
De bones a primeres m'ha inspirat una sensació semblant, però ell ha tingut els pebrots d'intentar-ho per aquesta via.
A part, un favor és un favor.

smith ha dit...

Jajajajaj, molt bo, que faci el que vulgui, que demani cales per internet per correu electrònic o enviant cartes. Quina jeta!!! Tots hauríem de fer el mateix.

Ho afegeixo al meu bloc. És que em flipa la cara que fa.

(Per cert proudemax vaig treure un nou gràcies per tot)