18 d’abril 2008

einhundertvierundfünfzig



Aquest matí m'he estranyat...
quan he anat a saludar la girafa gegant que viu davant meu
i que sempre em diu "Bon dia",
no m'estava mirant.

Estava encuriosida fixant-se en dues finestres més a la dreta,
on un teclista d'una banda de trompetes es preparava un tè amb rom.

"Què estrany que es prengui un tè de bon matí",
ha pensat la girafa.

I llavors, amb la mirada perduda com les gavines de l'anunci,
se n'ha adonat que estava guaitant-la tot esperant el seu "Bon dia".

Me l'ha dit.

Però m'ha mirat arrugant les celles,
consternada encara per aquell foll que pren tè de bon matí.


Estava tan descol·locada,

que ha tret el cap per la meva finestra i m'ha convidat a pujar-hi.

Així que "ni curta ni mandrosa" he agafat el paraigua, una capsa de xiclets i tres gomes d'esborrar, i m'he enfilat al seu coll per anar a espiar el teclista del grup de trompetes.

I efectivament, el teclista estava vestit amb un tutú color verd-ocre, amb una copa de cava plena de tè amb rom i conversant tranquil·lament amb el seu pòster-dona que feia anys habitava a la seva paret: la Magalí.


Magalí era la paret, no el pòster-dona, ara no es confonguin:
els pòsters-dona no tenen nom.

El que passava és que el teclista no podia parlar amb la Magalí
si no era a través del pòster-dona.
Però això només ho sabia ell.
I la Magalí.
I ara nosaltres.
I ara vostès.

Perquè al final hem fet una visita al teclista, que, molt amablement, ens ha convidat a unes olives farcides d'oliva negra amb pebre vermell.
No m'han agradat.

També ens ha presentat la Magalí
i m'ha sorprès extraordinàriament el seu estoïcisme.
Una vida plana i dura, la de la Magalí.
Plena de retocs i pintades, de forats coberts i forats per cobrir, de quadres inacabats, d'esquerdes i humitats.

Me n'he anat amb el regust de sopa Estarlux, aquell que "ecs però nyam",
i m'ha embriagat el pensament que tan de bo tots tinguéssim un toc de Magalí però amb forma de "junco".

"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."
"Soy un junco hueco... el aire pasa a través de mi..."




Foto: Monte Igueldo, Donosti, 12 abril 2mil8.


5 comentaris:

Anònim ha dit...

I estranyada com estaves no et va corprendre que la banda de trompetes no prengués tè amb rom? Perquè si la girafa gegant arrugava les celles potser no només era perquè al teclista tampoc li agradaven les olives farcides, sinó perquè el pòster-dona feia unes cares rares... Els secrets han de ser secrets, al menys fins que les mallerengues nedin!

proudemax ha dit...

Oh, apreciat anònim, és que el teclista viu sol i no pas amb la banda de trompetes.

D'altra banda, el fet que escrigui "mallerengues" em fa sospitar de dues persones si és que ens coneixem.

Si és que no, molt de gust que passi per aquí. Fins aviat!

Mallerenga ha dit...

Clar, clar, clar com una gota d'oli de motor, 4 temps... Però tan sol no vivia el teclista, si l'acompanyava el pòster-dona!

I les mallerengues dirien que les closques són molsudes abans que dir que ens coneixem! I si passo per aquí només és a través de les negres custòdies, que s'enfonsen i piloten per ràdio...

proudemax ha dit...

Apreciat mallerenga... no se m'amagui tant sota les ulleres de hockeisubmarinista, que no pot passar desapercebut ni que ho vulgui.

D'altra banda, aprofito l'avinantesa per proposar-li de continuar la nostra "Closca Molsuda" via un alter-blog, ja que, admetent la meva part de culpa, em vaig quedar amb les ganes de continuar-ho.

La via blogger pot ser la més fàcil pels tres.

Ens tornem a posar en contacte?

Àngel_13 ha dit...

Com m'ha pillat? No hauria d'haver parlat de mallerengues, si ja ho sabia jo... :p

I per continuar les històries múltiples només cal temps i suposo que és el que no tenim cap dels tres... Les dues nenes per culpa de les tesis, que deveu estar les dues a puntet de caramel, i el nen pel pluri-empleo... Però tot es pot provar... El que passa és que haurem d'escriure les respostes com a comentaris, no? No sé jo... Encara que segur que és millor que allò que vaig fer. És que era la primera vegada, i ja se sap... =D