21 de maig 2008

einhundertneunundsechzig



"Viure en un cinquè és la meitat de viure en un desè, i això em fa molt feliç."

Perquè no, un no s'hi acostuma a pujar escales, i sí, l'aigua pesa.

I llavors tot pujant em segueixen caient meteorits...

...perquè no fem un càmping-gas al tercer i després de sopar seguim pujant?

...joder... altre cop... la del quart ha tret l'estoreta perquè ens pensem que ja hem arribat...

...realment és de gres aquest terra?

...almenys no esbufego com en Dorian.

...joder Dorian, què lleig que ets...

...només d'imaginar-te, Dorian, sento els teus esbufecs, i recordo com cada cop sortim amb la princesa dels cabells grocs a veure com et costa pujar...

...arjngfff arnjfffff... i ja ja ja

...i com ronques, Dorian, per les nits...

(ara et sento)

...i, en unes escales de cargol... com et canses menys, anant per dins o per fora?
...és que per dins caus
i per fora és llarg...

i total, al final, què?
perquè si al final HI HA, doncs mira
però si no HI HA és lo de la piscina buida
i de cap no cal tirar-s'hi
però tirar-s'hi potser sí
i si ja m'hi he tirat i resulta que era un reflex?

joder
no m'agrada portar ulleres de sol

llavors, víctima de reflexs quina merda, no?

i si resulta que txim-pum?
i si tot és mans al clatell?

ostres, que arreglin l'ascensor, si us plau


Foto: balcó d'Alquézar, abril 2008

6 comentaris:

Sr. Amanyaga-tòtils ha dit...

Pensi, benvolguda Proudemax, en la sort que té d'haver de pujar 5 pisos abans d'arribar a casa. Alguns desafortunats no viuran mai aquesta emoció, tal i com arriben a casa obren la porta i ja són a casa, mai tindran la oportunitat de tenir "aquell petit espai de reflexió que hi ha entre la porta del carrer i la porta de casa" que moltes vegades et permet acabar de pensar una excusa o arreglar la teva imatge per dissimular segons què (la meva imatge a casa seria una altra sense els quatre pisos que ajuden a cremar les cerveses "extra").

Per cert, m'ha fet recordar que una vegada vaig acabar in extremis en un hotel que tenia una piscina en un vuitè pis. Llogaven les habitacions per hores i la recepcionista ens va mirar estrany quan li vam preguntar si "hi ha esmorzar al matí?".

proudemax ha dit...

Oh, a mi em va de perles per anar fent posts!

Esperaré la història extensa al Bar Sencal... promet! i coneixent-ne els protagonistes, molt millor!

raskolnikoff ha dit...

no sabía que el catalán escrito fuera tan difícil para mi, Xénia. Me tendré que poner a estudiar para leerte ahora que he descubierto que tienes blog.

Un saludo aragonés de tu deutsch volk von Nagold jajaja aun no lo aprendi bien el jodido aleman.

Cuidate mucho Xénia,

proudemax ha dit...

Oooh!

Mi cowboy preferido!! Como diste conmigo guey??!!

Qué bueno, encantada de tenerte por aquí, y, si no entiendes algo, creu-me, no todo será por culpa del catalán...

Por cierto, dove sei?

Dime que sigues enamorado, por favor...

un abrazo!

raskolnikoff ha dit...

jajaja mi cowboy preferido. Estoy de sheriff en Zaragoza, para variar.

Y ya con todo o casi todo encarrilado al fin. Ja parlarems quand tu vulguis (no te rias, lo intento).

Como no voy a estar enamorao? me has visto alguna vez de otra manera? A ver si con esta sale todo bien.

Un petó molt grand,schöne frau

proudemax ha dit...

Cómo me voy a reir! Me río de los que ni siquiera lo intentan, con lo bonitos que son los idiomas... cuando los entiendes! jajaja

ok, un dia d'aquests parlem i m'expliques els teus carrils... y sí, cierto que nunca te he visto sin estar enamorado... però tu ja m'entens... un petó hübscher Mann!