doscentcinc

Tres, dos, un, i el tren es posa en marxa-xa-xa. Asseguda com està, no pot evitar mirar per la finestra: l'andana, algú, una columna, dos alguns que s'abracen, un, dos, tres arbres, columna, un tren abandonat, la siuleta d'un home dins el tren abandonat, vies, més vies.

No pot sentir-se ni més, ni menys abandonada que aquell tren. Fa mesos que resta inhàbil per reconèixer-se en qualsevol propòsit dels que se li suposa ha de ser capaç. Resta inhàbil i desencisada, però sempre, sempre, amb l'ombra dins, ni bona, ni dolenta, ni suau, ni fosca. Simplement un recordatori per sentir que "és", i així, seguir sent, sense massa pretensions de sentir-se viva i que li sigui permès estimar.

Pren el que té i somriu.
Res més.
Almenys encara somriu.


Imatge extreta de Sant. Google. És d'un accident real.