Carta d’amor a un manicomi embogit:
Abans de la “b” sempre hi va “m” diuen les classes de català plenes d’alumnes adolescents. Edu, les sents? Les cinquantes? Les ametlles margantes? Pinyol madur, ves-te’n tu.
Tu.
Tuuu.
I com el soroll d’un tren quan ets petit marxes pensant que tornaràs, si ets el maquinista.
I com un telèfon que comunica esperes el contestador. Autòmat.
Tic.
Tic.
Tic.
8 comentaris:
Com va dir el poeta:
"Yo soy Tic,
yo soy Tac,
somos dos
en un reloj"
i et Toc? d'on ve el Toc?... al meu poble hi ha un bar que és diu Tic Tac Toc...
Mentre no siguis pilot automàtic pots pintar i tocar, tacar i tutejar.
Això que us diuen a les classes de català potser ho hauríeu de canviar mentre espereu el tramvia. O potser no.
Sr. Amanyaga-tòtils, mai em decepciona amb els seus comentaris.
En algunes contrades "anar a fer el Toc" vindria a ser el que proposo a l'altre post "d'anar al supermercat" (per dir "algo").
El tuteig només el deixo per ocasions espAcials, on la distància entre un i altre es redueix. Viatgem doncs en tramvia i saltem-nos les normes.
(per cert, el pitjor de la carta és que "jo ja m'entenc", i a mi, m'agrada)
Tic tac diu el relotge en mitg del silenci.
A mi només se'm recorda quan hi ha gana...
vull dir: que?
Algun dia ho entendrà Sr. Pistraus-etc.
Publica un comentari a l'entrada